miércoles, 19 de septiembre de 2018

Malawi: The warm heart of Africa



 "The Warm Heart of Africa",  així denominen els mateixos habitants de Malawi el seu país. Potser  prové del significat que té la paraula "Malawi" en Chichewa, "flames o foc", però potser el motiu cal buscar-lo en la seva gent, extremadament amable i acollidora.

Em sento afortunat per haver tingut l'ocasió de vistitar aquest país, també conegut com el "país més feliç d'Àfrica". El motiu, dur a terme l'avaluació d'un projecte de cooperació que busca apoderar els joves a través de la música i la cultura. Un projecte innovador dut a terme per l'associació Music Crossroads Malawi (MCM), amb la col.laboració de l'associació catalana Petits Músics del Món.


En aquesta entrada parlaré de la meva arribada a Lilongwe, la capital de Malawi, en concret de la seva gent, i de la zona de la ciutat ("Area") on he estat vivint els primers dies. 

15/09
A l'aeroport ens esperava una comitiva de l'associació MCM formada pel seu director, en Mathews, part de l'equip, en John Duma, la Chifundo, la Phallice, i les dones de les famílies que ens han acollit a casa seva els primers dies, amb els seus fills petits. 

De l'aeroport, després de fer una parada en un centre comercial al centre de Lilongwe per fer un petit snack amb tota la comitiva, hem anat a casa de les famílies. Jo he estat el primer en baixar de l'autobús, seguit de l'Esther, una de les dones que ens acompanyava. Poc abans Mr Duma, m'havia dit que seria la meva família acolllidora, o "hosting family" com en diuen ells. S'ha fet de nit, i a les palpentes segeuixo a l'Esther fins a casa seva. L'entrada és fosca i estreta i desseguida topes amb el menjador atapeit de sofàs i les finestres segellades amb cortines vermelles. Penso en la meva alèrgia a la pols i els dies que m'esperen. L'Esther em presenta a la seva família: el fill petit, en Young, el  fill mitjà, Spetial, la seva mare que està malalta, el seu pare, en Somanje, la germana doctora, Ema, que ha vingut a visitar la mare, un nen de quatre anys, en Blessing, que resulta ser el seu net, és a dir el fill de la filla gran que acaba d'arribar amb un nen a collibé, és a dir el segon net de l'Esther. Els primers moments son de pànic, però em dic que no hi ha escapatòria. Em bombardegen a preguntes, i jo per educació, malgrat el cansament responc i pregunto, responc i pregunto, responc, responc, responc... Després de sopar em retiro amb l'excusa que estic cansat del viatge. M'han reservat una habitació per a mi sol, em sento alleugerit, per fi un espai on aïllar-me. 

Esther Kasunji
Young


16/09
Llevar-se amb els primers raigs de sol, a les 5:00 am, després d'haver dormit d'una tirada tota la nit és una altra cosa, veus les coses amb uns altres ulls. L'Esther m'ha escaldat aigua perquè pugui fer un bany. Des de Huancavelica que no em banyava amb gibrells. Això si està tot molt net. Des del menjador arriba una música que surt d'una radio vella, el carrer és viu, se senten veus de dones i nens que juguen. Mentres esmorzo, nescafè amb llet en pols i dues llesques de pa de motllo (oferiment especial per mi, ja que dubto molt que ells esmorzin això), agafo el diari que hi ha sobre la taula per llegir alguna notícia local. El diari TIKAMBE, la primera notícia "Anthu Okhumulwa achita ziwonelsero Ku Nsanje". El deixo, és en Xixewa. 

Després d'esmorzar en Young, de l'edat del Pau, em porta a fer un tomb per mostra-me el seu barri, Chilende. La primera cosa que em vol ensenyar és el "ground", el descampat on juguen a futbol. Mirant al voltant, l'estat de les cases, la majoria d'adobe, amb sostres d'uralita, les latrines compartides fora de les cases (afortunadament la casa de l'Esther tenia una tassa de wc per a ells), els nens mig nus que juguen amb ratolins que esdevindran rates, la polseguera dels carrers que envaeix tots els racons, comprenc que estic en un dels barris més humils de Lilongwe. M'havien parlat de l'Àrea 23, on està la seu de MCM i on va naixer el projecte, però fins que no hi entres i ho veus amb el teus ulls, i hi vius, no pots entendre-ho... 









18/09
Avui hem anat a visitar algunes escoles de primària de l'Àrea 23. Una activitat que teniem prevista per copsar la realitat de les escoles de Lilongwe i mirar de comprendre l'impacte que està tenint el projecte de MCM en l'àmbit educatiu. No m'entretindré ara a explicar el projecte, tot i que és molt interessant, però si us mostraré algunes imatges de l'interior de les escoles, un espai que queda fora de la mirada de qualsevol Asungu (blanc en Xixewa). 

La primera escola que visitem és Kumula, una escola que té uns 3000 alumnes (en preguntar el número d'alumnes a la directora, no va saber donar una xifra exacta)  amb dues línies per curs i uns 100 nens per classe. Els més petits seuen a terra perquè no tenen prou taules. 

Infants a classe del primer nivell de primària (Kumula Public Primary School)

Alumnes a classe de l'últim nivell de primària (Kumula Public Primary School)
Quedo impressionat de la quantitat de nens que hi ha i la manca d'espai que obliga a concentrar el nombre de nens a les aules, però les instal·lacions estan força bé com es pot veure en aquesta imatge. 
La conversa amb la directora i una professora i el recorregut que hem fet per les diferents aules ha estat d'allò més interessant. 

La segona escola que visitem és Kaliyeka. En entrar me n'adono que no té res a veure amb Kumula. Efectivament, hi ha nens per tot arreu, a dins i fora les aules. Pregunto quants nens hi ha a l'escola i la directora em respon que uns 6000. El meu cap fa un càlcul ràpid i em pregunto com pot ser que en aquest espai amb el nombre de pabellons que hi ha hi hagi 6000 infants. La resposta m'arriba quan entrem a la primera aula. Amuntegats els uns als altres, 200 infants fan classe asseguts a terra dins una aula que té capacitat per 100 alumnes. A la segona classe que ens porten, son més grans i seuen en taules, però comparteixen taula entre quatre i no hi cap una agulla entre ells. Em pregunto com s'ho farà el que estroba al mig i tingui ganes d'anar a lavabo. 

Infants a classe del segon nivell de primària (Kaliyeka Public Primary School)

Infants a classe de lúltim nivell de primària (Kaliyeka Public Primary School)
La resposta arriba sola quan em diuen que en tota l'escola hi ha només 4 latrines, - sí, ho he dit bé-,  4 lavabos per 6000 nens!! 

Quan penso que ja ho he vist tot, ens porten cap una zona de l'escola on no hi ha edificis. Sota un arbre els més menuts fan classe. La professora que ens acompanya ens diu que no tenen aules i que han de fer les classes a cel obert. El problema arriba a l'estació de pluges que es queden sense escola...



Però el plat fort arriba més tard, quan ens porta a una altra zona on 400 infants fan classe al mateix temps sota dos arbres gegants. 400 infants!




Amb tants nens el descontrol és total i per tot arreu hi ha infants que estan fora de la mirada dels seus professors. Aquests nens han sortit corrent quan el Luckson, un membre de MCM que ens acompanyava ha dit en Xixewa, --Aliyense ku sukulu!- (tots cap a classe!) 



Veient el nivell de les escoles, constato que el projecte de MCM és més que rellevant, ja que el que estan fent és millorar el nivell educatiu dels mestres a través de la seva formació musical, dotant-los d'eines que els serveixin per introduir canvis pedagògics en les escoles. 



Classe de música i dansa a l'escola de primària Kaliyeca


domingo, 30 de abril de 2017

Àfrica misteriosa

Miguel


Aquesta post ha sorgit d'imprevist, copsat per un fet que m'ha afectat, i m'ha col.locat al bell mig del continent africà, de l'Àfrica negre. L'altre dia vaig viatjar de Namibe a Lubango amb el Miguel, un dels 'motoristas', com en diuen aquí, de la FAO. El viatge va transcórrer amb normalitat,vam xerrar bona part del viatge amb música angolana de fons (Paulo Flores, Bessa Teixeira...). En arribar a Lubango em va deixar a l'oficina de la FAO (o escritório) i vam quedar que passaria a recollir-me després de dinar per anar cap a Quilengues. Ell aprofitaria aquells hores per visitar la seva família. Quan ens vam tornar a trobar li vaig preguntar com estava la seva família, i ell molt afectat em va dir que els havia trobat molt malament, que a la seva germana li havien enganxat una mina tradicional, i que estava al llit amb una ferida oberta al braç que s'anava extenent. Jo no vaig entendre res, tampoc no li vaig preguntar detalls... durant el viatge el veia absent, i no és un cas que quan començava a fosquejar no esquivés un sot enorme i rebentés el neumàtic. Afortunadament no anàvem molt ràpid. L'endemà a la tarda va tornar a Lubango i no el vaig tornar a veure fins al dia següent. Al vespre vam anar tots a dormir. Quan ens vam despertar un col.lega em va dir, -saps, la germana del Miguel s'ha mort aquesta nit- jo li vaig preguntar:-què ha passat? Sé que no estava bé però no sabia que fos tant greu...- I ell em va dir, -un fetitxe...- Aquí les coses van començar a encaixar... Vaig recordar el que em va dir el Miguel... Va arribar l'Alipio i li vaig preguntar, que que era això de les mines tradicionals. I ell em va dir que també es deia tala o otala (en la llengua nacional Umbundu) i que arriba de sobte, en travessar una porta o per sota de la taula quan t'asseus... I no es pot fer res, només es pot curar amb medicina tradicional però que molts moren.  No es pot explicar, està fora de tota comprensió. Es tracta d'un verí que corre molt ràpid, un preparat a base de 'migosta', un oli que es pot comprar al mercat informal per 300 kw (menys d'un dòlar...). No obstant, els seus efectes són misteriosos i no desvetllats per la medicina convencional... -Misticisme africà...- Quan tornàvem cap a Namibe, el Miguel no podia contenir el plor, estava destrossat. Jo vaig intentar dir-li alguna cosa, acompanyar-lo. De sobte em va dir: -ahir vaig anar a llit pensant que se'n sortiria i em vaig adormir. No sé quantes hores van passar... em vaig despertar de sobte per la picada d'un mosquit, i va sonar el mòbil. Sobresaltat vaig respondre i a l'altre costat el meu germà em comunicava que la nostra germana acabava de morir... -

Intentes trobar-hi una explicació lògica, però no la té ... En primer lloc et preguntes, perquè algú ha volgut fer mal a aquella persona? Perquè vestir-ho de misticisme? Havia sentit parlar de fetitxisme, però mai l'havia percebut tant a prop... I és més comú del que mai havia intuït... Hi ha una part d'Àfrica que ens és completament aliena, misteriosa. Arrelada en la seva cultura en el curanderisme O 'Kimbanda' (a Angola), al seu sincretisme religiós...



sábado, 22 de abril de 2017

Un país on no hi ha roses


Aquest Sant Jordi el passaré lluny de casa, així que m'he animat a escriure un microrelat a partir d'una frase de l'escriptor Jordi Nopca: 'Quan es va despertar, es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja'. 
Concurs-microrelats de l'ARA


Sol, estès a la platja recordava aquelles nits interminables, de converses infinites i abraçades eternes. L’escalfor de la sorra no reemplaçava aquella sensació agradable en sentir la calor que emanava el seu cos nu. Lluny de casa, en un país on no hi ha roses, li venien al cap les últimes hores que van passar junts. Havien passat molts anys, però ho recordava com si fos ahir. Era un dia de Sant Jordi i estaven a la platja. Havien passat un dia meravellós, com sempre. Rambla avall, després de fer tot el Passeig de Gràcia, seguien cercant un llibre que fos especial, un llibre que enamorés a primera vista. El van trobar a l’altura de la rambla dels ocells quan ja fosquejava. Sense ruta decidida, van encaminar-se cap a la platja, i en arribar van seure mirant l’horitzó, agafats de les mans i es van besar eternament.

Transportat per aquells pensaments es va adormir, plàcidament, quan encara era de dia. El fred del desert i la humitat el van desvetllar, estava confós i quan es va despertar, es va adonar que al seu voltant ja no hi havia ningú. Estava sol a la platja.