Del nord a la costa negra viatjant en un Land Cruiser blau, vell com la revolució …

Dal Nord alla Costa negra viaggiando in un Land Cruiser blu, vecchio come la rivoluzione …



El pájaro azul inicia el viatge que ens durà d’Estelí a Kukra Hill, de les muntanyes del centre nord de Nicaragua a la Laguna de Perlas. Les dues primeres hores transcorren al llarg de la Panamericana, la columna vertebral viaria que travessa el país de nord a sud. El paisatge canvia amb l’orografia, deixem enrere les muntanyes d’Estelí per endinsar-nos dins la gran vall de Sebaco. Els arrossars prenen el protagonisme, centenars de garses sobrevolen els aiguamolls artificials que ocupen kilòmetres i kilòmetres. Després de dues hores arribem a San Benito, d'on surt la carretera que ens durà al Rama. La primera imatge que ens copsa, son els assentaments de sense terra que esperen obtenir un lot de terra per poder instal·lar la seva humil llar. Aquesta imatge l’havíem vist al Brasil, on famílies senceres estan a l’aguait per ocupar terres abandonades que per llei no compleixen la funció social. A Nicaragua, el problema de tinença de la terra va en augment. La reconcentració de terres per part d’empresaris estrangers i nous rics nicaragüencs que des ’90 han anat incrementant els seu poder i el control de capital i recursos, ha forçat als ex-membres de les cooperatives dels anys ’80, que es van dissoldre amb la crisi econòmica i les politiques liberals, i a ex-combatents a ocupar terres marginals. Les darreres dades del PNUD indiquen un retrocés en les estadístiques amb un augment cada cop major de desigualtat econòmica i social i al mateix temps un increment en les problemàtiques ambientals i la vulnerabilitat dels sistemes naturals. Deixem enrere aquesta visió reveladora i seguim endavant travessant els departaments de Boaco y Chontales, terres de vaques i vaquers. En aquests departaments, el paisatge segueix mostrant la cicatriu del “machete”, l’empremta que deixa l’avançament de la frontera agrícola, el preu d’un bistec de vedella...
Després de més de 8 hores de viatge arribem al Rama, ciutat fluvial, únic node que uneix les dues costes, les dues Nicaragua que des de sempre han estat dividides. Del seu port surten diàriament les càrregues de fusta i oli de palma cap al Pacífic i les pangas que transporten als colons i treballadors mestissos cap a la costa Atlàntica, a Blufields, la capital de la RASS (Región Autónoma Atlántico Sur). La ciutat va ser totalment destruïda l’any 1988 per l’huracà Joan, i ha estat reconstruïda sense cap gràcia. Es presenta hostil, bruta i fosca, no mereix una pausa però ens veiem obligats a fer nit a l’hostal Johana.

Il pájaro azul inizia il viaggio che ci porterà da Estelì a Kukra Hill, dalle montagne del centro nord alla Laguna de Perlas. Le prime due ore trascorrono lungo la Panamericana, la colonna vertebrale viaria che attraversa il paese da ord a sud. Il paesaggio cambia con l’orografia, lasciando alle spalle le montagne per entrare nella grande valle di Sebaco. Le risaie prendono i protagonismo, centinaia di sorvolano gli stagni artificali che occupano chilometri e chilometri. Dopo due ore arriviamo a San Benito, da dove inizia la strada verso l’altra Nicaragua. La prima immagine che affonda il suo coltello sono gli insediamenti dei senza che aspettano per poter un giorno ottenere un pezzetto di terra dove installare un letto e il fuoco. Questa immagine, così familiare in Brasile e Perù, dove famiglie intere vivono sotto un sacco di plastica nero attenti al momento in cui occupare le terre abbandonate che non compiono la funzione sociale, é nuova per noi in Nicaragua. Qui il problema sappiamo che é in aumento. La riconcentrazione delle terre da parte di impresari stranieri e nuovi ricchi nicaraguensi che dagli anni ’90 hanno accresciuto il loro potere e controllo sul capitale e le risorse, ha obbligato a ex combattenti e a ex membri delle cooperative degli anni ’80, sciolte con la crisi economica e le politiche neoliberali, a occupare terre marginali per essere ancor più marginalizzati. Gli ultimi dati del PNUD indicano un retrocesso delle statistiche con un aumento della disuguaglianza economica e sociale e allo steso tempo un aumento nelle problematiche ambientali e nella vulnerabilità dei sistemi naturali.
Lasciamo dietro di noi questa visione e i nostri pensieri per attraversare i dipartimenti di Boaco e Chontales, terre di vacche, rodei e cow boy. Qui il paesaggio ci mostra le cicatrici del “machete”, l’impronta che lascia l’avanzare inesorabile della frontiera agricola, il prezzo di una bistecca di vitellone....
Dopo 8 ore di viaggio arriviamo al Rama, città di fiume, nodo unico che unisce le due coste, le due Nicarague che da sempre sono state divise. Dal suo porto escono ogni giorno i carichi di legname e olio di palma verso il Pacifico e le “pangas” che trasportano i coloni e i lavoratori mestizos verso la costa Atlantica, a Blufield, la capitale della Regione Autonoma Atlantico Sud. La città è stata totalmente distrutta nell’88 dall’uragano Joan ed é stata ricostruita senza nessuna grazia. Si presenta ai nostri occhi ostile, brutta e oscura. Non merita una pausa però ci vediamo obbligati a fermarci una notte all’hotel Joana, hotel di passanti frettolosi.

“Del Rama a la Perla del Carib”...

“Dal Rama alla Perla del Caribe”...

L’anterior president de la República, Enrique Bolaños va inaugurar la carretera Rama- Kukra Hill al mes de setembre de 2006, finançada pel govern japonès, com revelen les plaques que van apareixent al llarg del recorregut.

L'anteriore presidente della Repubblica, Enrique Bolaños, ha inaugurato la strada Rama- Kukra Hill nel settembre 2006, finanziata dal governo giapponese, come dimostrano i cartelli che appaiono lungo il cammino.

En aquest tram de viatge descobrim que no existeix una frontera agrícola per que no hi ha frontera. On esperàvem trobar una transició cap a la selva únicament trobem pastures sense vaques que deixen pas en els darrers 50 quilòmetres a les plantacions de palma. El paisatge que hauria hagut de ser -una diversitat de colors, olors, d'animals i plantes, sons, rumors i remors, moviments, humitat, ombra i llums que es difracten en milers de jocs, està transformat en una monòtona i immòbil visió que es perd en un mar de palmes. Aquesta desolació es reflecteix en l’ànima i les cares cremades dels treballadors temporers que deixen la pell en les explotacions d’oli de palma.

In questo tratto del cammino scopriamo che non esiste una frontiera agricola perché non c’è frontiera. Dove speravamo di trovare una transizione verso la selva unicamente troviamo pascoli senza vacche che sono sostituiti poco a poco dalle piantagioni di olio di palma di cocco. Il paesaggio che avrebbe dovuto essere una diversità di colori, olori, animali e piante, suoni, rumori e versi, movimenti, umidità, ombra e luce che si rifrange in mille giochi, è stato trasformato in una monotona e immobile visione che si perde all’infinito in un mare di palme. Questa desolazione si riflette nell’anima e nei visi bruciati dal sole dei lavoratori temporali che lasciano la pelle nelle piantagioni di palma.

Afortunadament els nostres ulls comencen a gaudir d’un nou paisatge a mesura que ens anem apropant a la Laguna de Perlas. Una zona d’aiguamolls que comença en les pastures innundables d’herbàcies, palmes, tapissos microbians, incrustacions de sals, dròsseres, passant per les jonqueres amb nenúfars, els manglars fins entrar a la llacuna. Un ecosistema on els biòlegs i botànics del grup ens perdem durant una bona estona.

Fortunatamente i nostri occhi attoniti cominciano a poter godere di un nuovo paesaggio mano a mano che ci avviciniamo alla Laguna de Perlas. Una zona di paludi ci accoglie, ed iniziano i pascoli inondabili, le palme, i tappeti microbici, le incrostazioni di sale e drosera, per trasformarsi in giunchi, ninfe d’acqua e mangrovie ed entrare, infine, nella laguna. Un ecosistema dove i biologi e botanici del gruppo si perdono per un po’….

Quan arribem les primeres sensacions ens deixen bocabadats: el sol caribeny ens encega, les cases de fusta i palla, algunes alçades sobre quatre potes, formiguegen de nens negres, els colors esbalaeixen, la musica ens droga, l’olor de mar i peix ens embriaga (pel que fa la part nikita u afiliats fa mesos que no tastem un filet que no sigui findus). Darrer diumenge del any i ultima missa a la església morava (la més difosa en ser la primera a guanyar la zona gracies als predicadors holandesos que van a inici del segle XIX, després que els jesuïtes catalans, primer a tocar terres caribenyes-jamaicanes nicaragüenques, perdessin la partida...) plena de bellesa negra i mulates que dansen al ritme del reggae, mentre que sona a les cases, al port, als carrers, memòria d’un passat llunyà. La musica es el reflexa de l’alegria, de la unió-desunió i del caràcter cadenciat i pausat de la gent de la costa, fusió de diverses ètnies indígenes originàries (Sumu-chontales i rama) amb els esclaus negres introduits pels anglesos provinents de Jamaica i de les altres colònies afro-caribenyes, per formar les poblacions creoles, garifones, miskitos... La especialitat del país: saber passar de la guerra a la convivència... tornem a posar a prova la famosa gentilesa nica i els prejudicis que ens perseguien els deixem als nikitas que ens acompanyen per deixar-nos transportar dels instants, hello man, hey man, “reggeando i callypsando” amb ells.

Quando arriviamo le prime sensazioni ci lasciano attoniti: il sole caribeño ci acceca, le case di legno colorato e paglia, a volte rialzate su quattro zampe, brulicano di bambini neri, i colori ci abbagliano, l’odore di mare e pesce ci attrae. Ultima domenica dell’anno e ultima messa nella chiesa morava (la piú diffusa perché la prima a impiantarsi ad opera dei predicatori olandesi arrivati all’inizio dell’ottocento), piena di bellezze nere e mulatte che danzano con le anche al ritmo del reggae, mentre questo risuona nelle case, nel porto, nella strada, memoria di origini lontane. La musica é il riflesso dell’allegria, dell’unione-disunione e del carattere cadenzato e pausato della gente della costa, fusione di diverse razze indigene originarie (Sumu-chontales y rama) con gli schiavi negri introdotti dagli inglesi dalla Giamaica e dalle altre colonie afro-caribeñas, per formare le popolazioni creoles, garifonas, miskitos....
La specialità del paese... sapere passare dalla guerra alla convivenza....ancora una volta mettiamo a prova la famosa gentilezza nica e i pregiudizi che ci accompagnavano li lasciamo ai nikitas che stanno con noi per lasciarci trasportare dai momenti, dagli hello man, hey man, “reggeando e callypsando” con loro.

Un cap d’any especial: com en un film hem arribat a la illa dels quatre pirates, set cocos i una hamaca.

Un capodanno speciale: come in un film siamo arrivati all’isola dei quattro pirati, sette cocchi e un’amaca.

Després de negociar amb els pescadors que transiten pel moll de Laguna de Perlas, obtenim el via-via que ens durà a Cayos Perlas, un arxipèlag d’aigües blaves conformat per 18 illetes de sorra blanca i palmeres. Un indret per perdre’s ben acompanyat i deixar-se transportar, lluny, ben lluny. Després d’una hora de navegació difícil, més propi d’un parc d’atraccions que d’un viatge de plaer pel carib, amb l’esperança que si naufraguem ens vindrà a rescatar l’helicòpter del RACC, ancorem a una de les illetes. Sense pensar-ho dues vegades en submergim en les seves aigües càlides i nedem entre coralls i estrelles de mar. El dia es capgira amb una tempesta tropical que ens obliga a trobar refugi en unes carpes de plàstic negre situades al bell mig de la illeta....com sempre en la pel·lícula nica no podia mancar el deu güegüense que se n’enfot dels “cheles”. El vent bufa amb força, sort de l’aixopluc i del coco que ens han ofert els dos panguers que ens acompanyen. No podem deixar de riure, mentre repetim l’eslògan...- ven al Caribe a disfrutar del sol y sus playas vírgenes...- Afortunadament la tempesta passa ràpid i el sol caribè torna a fer-se present. Una capbussadeta i reprenem el camí de retorn cap a la Laguna de Perlas on ens espera la darrera nit de l’any. Sense planificar res, la nit surt rodona. Llagosta a la planxa seguida de 12 troços de pinya regada amb rom Flor de Caña (a falta de raïm) al ritme de reggae..... dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Feliç 2008 i a ballar!!

Dopo aver negoziato per circa tutta la mattina con i pescatori nel molo di Lagunas de Perlas (realmente non avevano altro divertimento che noi...) otteniamo il via libera che ci condurrà a Cayos Perlas, un arcipelago di acque calme e trasparenti, costituito da 18 isolette di sabbia bianca e palme. Un paradiso per perdersi ben accompagnati e lasciarsi trasportare, lontano, molto lontano. Dopo un’ora di navigazione difficile, più simile alle montagne russe che a un viaggio di piacere per il Caribe riusciamo finalmente a gettare l’ancora su una delle isolette, con la speranza che per lo meno naufragando possa riscattarci l’elicottero dell’assicurazione, come nei film. Senza pensarlo troppo ci immergiamo nell’acqua tranquilla e calda e nuotiamo fra coralli, stelle e cavallucci marini. La giornata si trasforma e in un momento ci troviamo sotto una tempesta tropicale, rifugiati sotto una tenda di plastica nera nel mezzo dell’isoletta isolata.... come sempre nel film “nica” non poteva mancare il Dio güegüense che prende per il culo il “chele”, lo straniero...Eolo sbuffa con forza...per fortuna i nostri pescatori ci distraggono con acqua di cocco da bere ...non riusciamo a smettere di ridere mentre ripetiamo lo slogan: “vieni al Caribe a goderti le spiagge vergini e il sole” Fortunatamente la tempesta passa rapida e il sole del Caribe ritorna a far sentire i suo calore. Un ultimo tuffo e riprendiamo il ritorno verso la Laguna de Perlas dove ci aspetta l’ultima notte dell’anno. Senza pianificare niente, la serata ci esce perfetta. Aragosta alla piastra con 12 pezzi di ananas e rum Flor de Caña ( visto che seguendo la miglior tradizione catalana dobbiamo sostituire 12 chicchi d’uva) al ritmo di reggae....dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Felice 2008 e a ballare!!

Un cap d’any especial: com en un film hem arribat a la illa dels quatre pirates, set cocos i una hamaca.
Després de negociar amb els pescadors que transiten pel moll de Laguna de Perlas, obtenim el via-via que ens durà a Cayos Perlas, un arxipèlag d’aigües blaves conformat per 18 illetes de sorra blanca i palmeres. Un indret per perdre’s ben acompanyat i deixar-se transportar, lluny, ben lluny. Després d’una hora de navegació difícil, més propi d’un parc d’atraccions que d’un viatge de plaer pel carib, amb l’esperança que si naufraguem ens vindrà a rescatar l’helicòpter del RACC, amarrem a una de les illetes. Sense pensar-ho dues vegades en submergim en les seves aigües càlides i nedem entre coralls i estrelles de mar. El dia es capgira amb una tempesta tropical que ens obliga a trobar refugi en unes carpes de plàstic negre situades al bell mig de la illeta....com sempre en la pel·lícula nica no podia mancar el deu güegüense que se n’enfot dels “cheles”. El vent bufa amb força, sort de l’aixopluc i del coco que ens han ofert els dos panguers que ens acompanyen. No podem deixar de riure, mentre repetim l’eslògan...- ven al Caribe a disfrutar del sol y sus playas vírgenes...- Afortunadament la tempesta passa ràpid i el sol caribè torna a fer-se present. Una capbussadeta i reprenem el camí de retorn cap a la Laguna de Perlas on ens espera la darrera nit de l’any. Sense planificar res, la nit surt rodona. Llagosta a la planxa seguida de 12 troços de pinya regada amb rom Flor de Caña (a falta de raïm) al ritme de reggae..... dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Feliç 2008 i a ballar!!

Un día con la policía

Cuando hemos entrado solo había unas mesas, vacías, y una máquina de escribir de los años ’50 que posaba con telarañas sobre una de ellas. Las paredes manchadas, con pintadas y fechas que recordaban el paso de algún delicuente, o de algún evento importante. En medio de la sala, un tablero de corcho donde resaltaba en amarillo una hoja con una poesía, escrita a máquina, de la investigadora del cuerpo de policía Nacional Maria Centeno. No podemos reproducir las palabras escritas, pero la esencia si…- una oda a la policía, un amor incondicional al velador de la paz ciudadana…- Otro escrito revelaba los inicios de la policía nacional, hace 28 años, cuando cayó la dictadura de Somoza y, lo más gracioso, las fotos de las promociones de la policía… una de ellas con la inspectora Martínez con un bigote postizo y una gran barba, trazada con un bolígrafo por sus compañeros….Faltaban solo chistes sobre los carabinieri nicas y alcánzabamos el absurdo más absurdo … El capitán departamental de la policía, quien nos recibió muy amablemente de entrada nos dijo:“quiero ofrecerles mi amistad…les voy a dar mi número de telefono privado por cualquier cosa… ahora la señorita le va a tomar los datos para que relate la cronología de los echos y pueda efcetuar la denuncia y después les envío a casa un inspector de la policía económica… Me da la mano y como no, hace el saludo militar a Federica y mirándole a los hojos termina con la galantería nica, - espero que se resuelva todo… mi amorcito…… “ Después de una tarde de domingo con el detective Denis para intentar descifrar el enigma que hay detrás de este estraño e-fraude (nuestra VISA ha sido clonada por algun listillo conocedor de las prácticas más avanzadas de robo via internet, amante de la cocina francesa y de las compras a la top model, visto que en un día se ha pulido de nuestra humilde cuenta todo lo que podía y más en un restaurante de l’Ille de France y en un almacén también francés) a las 21:25 pm el capitán José Amando en persona nos ha llamado para saber si estamos satisfechos de su Denis. Antes de colgar ha repetido su célebre frase. Pueden contar con un amigo, si lo necesitan.

Estamos en Nicaragua y esto solo te puede pasar en este país. Un país lleno de contradicciones… nada funciona y de golpe todo se mueve. Un país que se muestra generoso, atento, con la amabilidad por bandera y expresiones que fuera del contexto serían surrealistas. Pero aquí es diferente, hasta la policía es diferente. Una imagen vale más que mil palabras… Un policía de la mano de su novia y un helado en la otra paseando por las calles de León…

LA DOMENICA DELLE PALME!

Racconti di strada o Estelí e l'emozione dell’essere e dello stare in Nicalandia...

Tutto in Nicaragua viene vissuto con un’intensità differente, al limite del reale. Nel quotidiano uno convive con la singolaritá dell’essere nica e dello stare nella dimensione nica.

Sabato pomeriggio: decisi a distrarci usciamo alla ricerca di un fornetto per prepararci le focacce del mattino e le lasagne della sera...

Estelí è la tipica città latina... tagliata in due dalla Panamericana, si sviluppa lungo due strade parallele piene di insegne che vendono il mondo a colori, quello della televisone anni ’60... tutto ciò che cerchi di taroccato o di seconda, terza, quarta mano lo potrai trovare in uno dei suoi innumeravoli negozi!

Ma, soprattutto, come ogni cittá latinoamericana, sempre troverai sorprese lungo il cammino...

Da lontano sentiamo musiche “rancheras”, e quando giriamo l’angolo, di fronte al supermercato sandinista troviamo parcheggiato un tir-palcoscenico ambulante, con autoparlanti a tutto volume e un finto messicano circondato da veline che intrattiene i clienti e i passanti... Tutto questo per annunciare una nuova marca di sardine in scatole!
Il traffico é bloccato e la gente, seduta e in piedi, guarda lo spettacolo applaudendo, tranquilla e entusiasta come se si trattasse di una Rock Star.
Cerchiamo di non essere intrappolati nel fervore populare e, da bravi e seri occidentali, seguiamo la nostra strada...

Alla Sony megastore troviamo ciò che cerchiamo: il nostro desiderato fornetto da bambola! Si tratta solo di provarlo perchè non esiste garanzia... anche se il ragazzo assicura che tutti sono stati provati! Mentre paghiamo sentiamo un forte odore di bruciato e facciamo notare alla ragazza che forse il fumo che esce dal quasi-nostro nuovo fornetto non è normale...una piccola dimenticanza...non hanno tolto la plastica e i rivestimenti interni prima di provarlo .... – nessun problema- dice lei mentre cerchiamo di spegnere “l’incendio”... - Basterà lavarlo bene una volta a casa!-
Stupiti, delusi, smarriti usciamo senza fornetto!!

Decidiamo cosí di approffittare dell’uscita in cittá per cambiare un DVD difettoso che ci era stato venduto il giorno prima. Il ragazzo del videoclub (se così si puo chiamare un garage con 2000 film porno, 3000 play station, tutto rigrosamente pirata, e... 10 film hollywoodiani) ci assicura che li ha visti tutti e sicuramente il cambio del Almodovar per Zang Yimou non fallirà...
Ovviamente è la formula nica di passarci sopra senza che tu te ne renda conto.. l’arte del güegense nella sua sfaccettatura più sottile! Alla sera, di fronte al computer, per un momento pensiamo che aveva ragione... Il film Curse of the Golden Flower con la Gong Li funziona…. ma, ovvio, solamente in cinese!! Niente sottotitoli, niente traduzioni....
E, come sempre, abbiamo terminato la serata davanti al solito piatto di spaghetti e verdure e ....a letto come le galline!

La domenica mattina ci svegliamo di soprassalto alle cinque e mezza..... LA DOMENICA DELLE PALME!
Anche la religiosità è uno stato dell’essere nica, vissuto alla modalità nica, con altoparlanti, fuochi d’artificio, vendita di gelati, processione del Cristo re con capello da contadino e prete con capello da baseball!