Reunió amb el Consell d'ancians duna comunitat miskita

El riu Wangki

Ha arribat el dia, avui viatjarem riu amunt. Quan arribem al port ens diuen que no han pogut aconseguir una panga i que haurem de viatjar en bateau. La barqueta que tenim al davant i els seients improvisats no donen gaire sensació de seguretat. No obstant pugem al bateau sense fer comentaris i ens acomodem a les cadires de la mateixa manera que t’acomodes a un cinema a l’aire lliure. El riu carrega energia, el motor de 40 cavalls ens impulsa lentament riu amunt de manera que podem gaudir del paisatge. Contínuament ens van passant pangues i bateau, sobrecarregats ja que és l’únic medi per arribar a les comunitats i el cost de combustible és molt car, de manera que optimitzen cada viatge. La llera del riu està totalment deforestada, sobre tot a la part Hondurenya. Intento imaginar com podia haver estat fa no tants anys, quan els miskito vivien lliurement, un poble nòmada caçador, pescador. Fins i tot en temps de l’ocupació anglesa. La incorporació política a Nicaragua es va aconseguir oficialment l’any 1894 amb el govern de José Santos Zelaya, després d'haver celebrat la Convenció Moskita el 28 de febrer de 1895, on encara prevalia l'autonomia econòmica que van tenir durant el regnat de la Moskitia.

Waspam

Waspam és la capital del municipi més gran de Nicaragua. És el nostre destí, el cordó umbilical del riu Wangki. La imatge que tinc del riu em queda impresa, - demà viatjarem riu amunt-

Ens instal·lem a l’hostal de la Rose, un petit oasi a tocar de la pista d’aterratge de Waspam. Els propietaris son una parella curiosa, la Rose Cunnighan Kain, una dona líder, la secretaria general del moviment de dones indígenes del riu Wangki i en Ramiro, un mestizo de León aterrat a Waspam fa més de dues dècades que fa visa contemplantiva -ella un pou de creativitat, compromesa, de conversa apasionada, documentada- -ell, un home parsimoniós, afable, de conversa pausada-.

De Bilwi a Waspam

De Bilwi viatgem per terra a Waspam, al rio Coco (Wangki). En el trajecte observo el desastre ecològic del pas del Felix. No queda traça del bosc originari, només alguns peus de pi dispersos queden com a testimoni. La concessions per extreure els peus afectats per l’huracà van ser a més una excusa per tallar pins i la reconstrucció de cases per part de la cooperació es va fer amb fusta de la zona. El resultat és pot veure en aquesta imatge.

3 dies a la RAAN: 13-15 de desembre de 2010

Tres anys enrere varem tenir l’ocasió de viatjar a la Costa Atlàntica de Nicaragua. A la RAAS, Regió Autònoma Atlàntic Sud de Nicaragua. En realitat va ser una ínfima part del territori que ocupa. El trajecte el varem fer per terra de Rama a Kukrahill fins a la Laguna de Perlas en el pájaro azul, una expedició formada per un Holandès, una italiana, dos catalans i dos niques. Va ser el meu primer contacte amb l’altra Nicaragua, la Nicaragua dels pobles indígenes. La costa caribenya de Nicaragua és un vast territori on les poblacions Rama, miskitos, Mayangna, Sumos, reivindiquen la seva identitat com a poble amb una cultura i un idioma propi que prova de sobreviure. Aquesta vegada el que ens ha dut a la RAAN, ha estat precisament intentar capturar aquesta realitat complexa i intentar comprendre com en aquesta zona l’impossible pot esdevenir possible, intentar fer visible l’invisible.

Puerto Cabezas (Bilwi), capital de la RAAN és una ciutat que ha crescut de manera desordenada en tan sols tres anys. Després de l’Huracà Felix, l’arribada d’ajut internacional amb l’establiment de la cooperació internacional i el desplegament de l’estat en un procés de conformació del govern autònom ha reconfigurat la ciutat amb la dispersió com bolets de la seu de ministeris, i d’organismes internacionals i ONgs. Un català casat amb una miskito, instal·lat a Bilwi de fa més de vuit anys ens diu que ell ha vist canviar la ciutat de manera vertiginosa, avui diu, a més s’ha convertit en una ciutat molt perillosa a causa de la droga, abans eren dos els que movien el percal, avui ja està instal·lat en el si de la població i ha passat a ser un problema social que mou molt capital.

Nicaragües: en viatge a través d’un país que al mateix temps son molts països … (I part)

Nicarague: in viaggio attraverso un paese che é molti paesi

Decidim partir per descobrir quantes Nicaragües s’amaguen sota la mascara del macho ratón[1]. La companyia la formen dos catalans (palo alto i Lulu), una italiana (Campanellino o colibrí), un holandès (Ericito o Holandés mejorado o palo mayor) i dos pardalets nikitas (la reina de las Segovia i Nikito).

Decidiamo partire per scoprire quante Nicarague si nascondono sotto la maschera del macho ratón[1]. La compagnia si compone di due catalani (palo alto e Lulù), un'italiana (Campanellino o colibrí), un olandese (Ericito o olandese migliorato o palo mayor) e due tortore nikitas (la regina de la Segovia e Nikito).

[1]El Macho ratón o güegúense simboliza la resisteza pacifica a la cultura forzada de parte de los españoles hacía el indígena. Nace como drama comico donde sobresale la ingeniosidad y autoburla del nicaraguense. Los textos son una mezcla de español y nahualt que se combinan en codigos y dialogos ingeniosos e incomprensibles a los conquistadores.

[1] Il Macho ratón o güegüense simbolizza la resistenza pacifica alla acculturazione forzata degli spagnoli verso gli indigeni. Nasce come dramma comico in cui riluce la ingegnosità, il gioco degli equivoci e l’autoironia del nicaraguense. I testi in spagnolo e nahuatl si combinano in codici e dialoghi incomprensibili e ingegnosi per i conquistatori.

“Per això defensem la frontera del nord”….

“Per questo difendiamo la frontiera nord”….

En els anys ’80 la serralada de Dipinto-Jalapa era una frondosa massa boscosa, relicte de la retirada dels gels, de pins i roures gegants, de pinyes i aglans desproporcionades. Era la defensa natural de les incursions dels marines nord-americans, de la guàrdia nacional de Somoza i de la contra que, amb el suport de les bases ianquis que estaven en territori Hondureny, cercaven ocupar la vall, graner de Nicaragua… l’herència d’un fratricidi, a la fi del conflicte, ha deixat l’aspre paisatge disseminat de mines antipersones que han continuat explotant en els anys ’90 contra nens i camperols, mutilats i oblidats…
Enfilant la “montana verda” vers la frontera amb Hondures, el paisatge apareix transformat de la imatge que els llibres i la història semblaven dissenyar… avui les vessants estan nues… únicament alguns pins raquítics en els cims….. testimonien el pas del “gorgojo”, un insecte que en el ’99 va devorar el pi després que els incendis, la desforestació i l’huracà Mitch els hagués debilitat.

Pais de contradiccions, les muntanyes del nord deixen l’esguard atonit davant la vida que continua: carros traginats per bous plens de gent, el somriure i la gentilesa orgullosa de les dones i nenes que duen la càrrega per barret, els pagesos amb el seu “machete” i el barret de palla, que imagines a la nit ballant en els passadissos interns oberts a la cort de les cases de taquezal i teules.

Negli anni ’80 la cordigliera Dipilto-Jalapa era una foltissima massa boscosa, retaggio dell’ultimo ritiro dei ghiacci, di pini e rovere giganti, di pigne e ghiande sproporzionate. Era la difesa naturale dalle incursioni dei marines nordamericani, della guardia nazionale di Somoza e della contra che, appoggiata dalle basi in territorio “hondureño”, cercava di occupare la valle, granaio di Nicaragua … l’ereditá di un fratricidio, alla fine del conflitto, ha lasciato l’aspro paesaggio disseminato di mine antipersona che hanno continuato a esplodere negli anni ’90 contro bambini e contadini, mutilati e dimenticati…..
Salendo la “montagna verde” verso il confine con Honduras, il paesaggio ci appare trasformato dall’immagine che i libri e la storia sembrano disegnare…. oggi le pendici appaiono denudate … solo pochi pini rachitici sui cucuzzoli testimoniano il passaggio del “gorgojo”, un insetto che nel ’99 divoró il pino dopo che gli incendi, la deforestazione e l’uragano Mitch li aveva debilitati.

Paese di contraddizioni, le montagne del nord lasciano lo sguardo attonito davanti alla vita che continua: carrette piene di gente trainate da muli, i sorrisi e la gentilezza orgogliosa di donne e bambine con le loro cariche sulla testa, i contadini con il loro “machete” e il loro cappello di paglia, che immagini la notte ballando nei corridoi interni aperti al cortile delle casone di taquezal e tegole….

A la recerca dels orígens perduts Mozonte i Ciudad Antigua son dos exemples de la colònia i de l’artesania rescatats de la sang indígena chorotega i nahua, d’origen mesoamericà quan Nueva Segovia era rica i ocupava la meitat del país, quan la població local era mà d’obra exportada a les mines i plantacions de cafè, quan la lluita era amb els pirates (el més famós el francès Raveneu de Lausson, nom noble i cor dur), els miskitos de la Costa Atlantica i els anglesos.

Alla ricerca delle origini perse...Mozonte e Ciudad Antigua sono due esempi di architettura della colonia e di artigianato riscattato dal sangue indigena chorotega e nahua, di origine messicana, quando Nueva Segovia era ricca e occupava metá del paese, quando le popolazioni locali erano mano d’opera esportata alle miniere e le piantagioni di caffé, quando la lotta era con i pirati (il piú famoso, il francese Raveneu de Lausson, nome nobile e cuore duro), i miskitos della costa atlantica e gli inglesi ....