Un dia a New Delhi

Viure per un temps a l’Índia no deu ser fàcil per un europeu, però amb un nen esdevé una odissea. Delhi, pel que he pogut copsar en dos dies, és una ciutat difícil, caòtica, sorollosa i bruta, una ciutat poc amiga dels nens, o com diria en Ralf, un alemany que viu a Delhi pel mateix motiu que jo (a tots els pares que hagin de viatjar algun cop per tenir cura del seu fill els recomano llegir abans Crónica de Jerusalem de Guy Delisle), -Delhi is not a children- friendly city-.

El Metro és l’únic medi de transport ràpid i fresc (la modernitat sembla que només hagi arribat al metro i, als shoppings malls o centres comercials com el Select City Walk a Saket), això si, sempre ple de gom a gom amb centenars d’ulls (taronges segons el Pau) que et miren com si fossis un ésser estrany –segurament ho som-. La imatge d’un blanc amb un nen de tres anys en braços no deixa d’interessar als indis i sovint quan les mirades es creuen se’ls dibuixa un lleu somriure a la cara, cosa que em deixa bastant tranquil. Tornant al relat sobre la dificultat de moure’s en aquesta ciutat vull descriure un dia qualsevol d’un pare amb els seu fill de tres anys i escaig. Arribem a l’estació de metro on toca baixar, Green Park M St, i en sortir al carrer ens trobem de nou enmig del caos. Agafo al Pau en braços i començo a regatejar amb els conductors de Rikshaw el preu del trajecte per anar a Deer Park. M’han descrit aquest parc com a lloc “ideal” per a nens ja que hi ha zones d’esbarjo i una zona on hi campen lliures els cèrvols. 

Un cop dins i després d’una bona estona de camí renunciem a la cerca, ja que no n’hem vist ni un. Les distàncies amb un nen que no vol caminar més son molt grans i començo a pensar que hàgim entrat per la porta equivocada. Com a alternativa trobem un zona d’esbarjo pels nens i ens hi aturem. Al mig del parc infantil hi ha un tobogan de tres metres d’alçada que atreu l’atenció del Pau i s’hi enfila sense pensar-s’ho. En aquest parc és on he conegut en Ralf que estava passejant amb els seu fill de sis mesos. Després de parlar una bona estona li pregunto si coneix algun restaurant que ofereixi menjar europeu ja que el pau no pot veure més la cuina especiada de la Índia. Per no haver de fer molt camí em proposa anar a Haus Khan Village on hi podrem trobar un forn i restaurants diversos amb menjar alternatiu. Fem un tomb pels carrerons buscant el forn però res, les indicacions rebudes no ens duen a port. Decidim entrar al 1970’s coffee, un petit restaurant situat a un quart pis, un petit homenatge dels ’70 amb fotografies dels mites del R&R i vinils empaperant les parets. 

Finalment un lloc on poder demanar algun àpat apte per les papil·les gustatives del Pau. No perquè tingui un paladar selecte si no perquè no tolera les espècies i les detecta a distància. Demano un fusilli al pesto, un suc de poma i un expresso per a mi. M’abstinc de prendre una cervesa perquè quan surts de la normalitat et claven i, considero que 200 Rs (uns 3€) per una birra és abusiu. Quan sortim del cafè com que està plovent a bots i barrals decideixo enfilar-me en el primer Rikshaw aturat enmig del carrer enfangat per a què ens dugui quan abans millor al Metro.

 

Quatre estacions més i arribem a Jor Bagh M St., a uns dos cents metres de la guest house on estem allotjats, la nostra casa segons el Pau.

Posta de sol al riu Wangki

Reunió amb el Consell d'ancians duna comunitat miskita

El riu Wangki

Ha arribat el dia, avui viatjarem riu amunt. Quan arribem al port ens diuen que no han pogut aconseguir una panga i que haurem de viatjar en bateau. La barqueta que tenim al davant i els seients improvisats no donen gaire sensació de seguretat. No obstant pugem al bateau sense fer comentaris i ens acomodem a les cadires de la mateixa manera que t’acomodes a un cinema a l’aire lliure. El riu carrega energia, el motor de 40 cavalls ens impulsa lentament riu amunt de manera que podem gaudir del paisatge. Contínuament ens van passant pangues i bateau, sobrecarregats ja que és l’únic medi per arribar a les comunitats i el cost de combustible és molt car, de manera que optimitzen cada viatge. La llera del riu està totalment deforestada, sobre tot a la part Hondurenya. Intento imaginar com podia haver estat fa no tants anys, quan els miskito vivien lliurement, un poble nòmada caçador, pescador. Fins i tot en temps de l’ocupació anglesa. La incorporació política a Nicaragua es va aconseguir oficialment l’any 1894 amb el govern de José Santos Zelaya, després d'haver celebrat la Convenció Moskita el 28 de febrer de 1895, on encara prevalia l'autonomia econòmica que van tenir durant el regnat de la Moskitia.

Waspam

Waspam és la capital del municipi més gran de Nicaragua. És el nostre destí, el cordó umbilical del riu Wangki. La imatge que tinc del riu em queda impresa, - demà viatjarem riu amunt-

Ens instal·lem a l’hostal de la Rose, un petit oasi a tocar de la pista d’aterratge de Waspam. Els propietaris son una parella curiosa, la Rose Cunnighan Kain, una dona líder, la secretaria general del moviment de dones indígenes del riu Wangki i en Ramiro, un mestizo de León aterrat a Waspam fa més de dues dècades que fa visa contemplantiva -ella un pou de creativitat, compromesa, de conversa apasionada, documentada- -ell, un home parsimoniós, afable, de conversa pausada-.

De Bilwi a Waspam

De Bilwi viatgem per terra a Waspam, al rio Coco (Wangki). En el trajecte observo el desastre ecològic del pas del Felix. No queda traça del bosc originari, només alguns peus de pi dispersos queden com a testimoni. La concessions per extreure els peus afectats per l’huracà van ser a més una excusa per tallar pins i la reconstrucció de cases per part de la cooperació es va fer amb fusta de la zona. El resultat és pot veure en aquesta imatge.

3 dies a la RAAN: 13-15 de desembre de 2010

Tres anys enrere varem tenir l’ocasió de viatjar a la Costa Atlàntica de Nicaragua. A la RAAS, Regió Autònoma Atlàntic Sud de Nicaragua. En realitat va ser una ínfima part del territori que ocupa. El trajecte el varem fer per terra de Rama a Kukrahill fins a la Laguna de Perlas en el pájaro azul, una expedició formada per un Holandès, una italiana, dos catalans i dos niques. Va ser el meu primer contacte amb l’altra Nicaragua, la Nicaragua dels pobles indígenes. La costa caribenya de Nicaragua és un vast territori on les poblacions Rama, miskitos, Mayangna, Sumos, reivindiquen la seva identitat com a poble amb una cultura i un idioma propi que prova de sobreviure. Aquesta vegada el que ens ha dut a la RAAN, ha estat precisament intentar capturar aquesta realitat complexa i intentar comprendre com en aquesta zona l’impossible pot esdevenir possible, intentar fer visible l’invisible.

Puerto Cabezas (Bilwi), capital de la RAAN és una ciutat que ha crescut de manera desordenada en tan sols tres anys. Després de l’Huracà Felix, l’arribada d’ajut internacional amb l’establiment de la cooperació internacional i el desplegament de l’estat en un procés de conformació del govern autònom ha reconfigurat la ciutat amb la dispersió com bolets de la seu de ministeris, i d’organismes internacionals i ONgs. Un català casat amb una miskito, instal·lat a Bilwi de fa més de vuit anys ens diu que ell ha vist canviar la ciutat de manera vertiginosa, avui diu, a més s’ha convertit en una ciutat molt perillosa a causa de la droga, abans eren dos els que movien el percal, avui ja està instal·lat en el si de la població i ha passat a ser un problema social que mou molt capital.