“Avui és el dia dels temples”

"Hi ha dies que son de les persones, dies dels animals i avui és el dia dels temples" 

Amb aquest comentari el Pau ha resumit el nostre dia de Diwali (*) a Bodhgaya.  

Hem decidit anar a Boghgaya per buscar una mica de tranquil·litat, ja que és un dels quatre llocs de peregrinació budista, la ciutat on està localitzat el temple de Maha Bodhi (S .III dc.), conegut també com el temple de Bodhgaya o la gran Stupa, erigit on es troba l’arbre de Bodhi, l'emplaçament on el príncep Sidharta (Siddhārtha Gautama Buddha) va assolir la il·luminació (Bodhimandala) i va esdevenir Buddha (563-483 a.c).

Detall de la gran stupa (Maha Bodhi Temple)

Com era d’esperar la pau només es respira dins els temples, veritables oasi de pau i tranquil·litat en mig del soroll i el caos. En el temple de Maha Bodhi pots aïllar-te completament i deixar-te dur per les pregàries i els cants dels monjos budistes a sota de l’arbre de Bodhi (figuera de Bengala - Ficus benghalensis- mil·lenària: es creu que és el quart descendent de l'arbre originari de fa 2600 anys), passejar descalç enmig de les nombroses stupes i contemplar els ritus budistes, els seu moviments lents i estilitzats. 

God's message

 

La Fede convertida al budisme

 

Bodhgaya no és només Maha Bodhi, sino també la ciutat dels temples, nombrosos monastirs budistes, entre els quals destaquem el del Buthan amb els sobrerelleus representant escenes de la vida de Budha, el del Japó, art minimilista sense artificis i la gran estatua de pedra de 26 metres de Budha. 

Royal Buthan Monastery

Indosan Nipponji (Temple Japonès)

 

The great Buddha statue

 “Els monjos son diferents, no son com els indis… els vestits son bonics, de color vermell i taronja. Ah, i no es pinten la cara i tenen els ulls petits”… - diu el Pau-

Tres monjos a l'entrada del temple

(*) Diwali, El festival de les llums, per celebrar l’entrada del nou any hindú. Les cases s’omplen de llums d’oli i espelmes i les façanes de les cases es vesteixen amb llums de tots colors, com un arbre de nadal gegant. Segons la llegenda els habitants de la ciutat de Ayodhya varen il·luminar les muralles i les teulades amb lampares d’oli per indicar el camí de retorn de Rama (Déu Indi) a la seva ciutat després de vèncer Ravana, rei dels dimonis. La imatge poètica de les llums per la nit es trenca però amb el soroll passat de decibels de la música que surt dels altaveus al carrer, els petards i focs d’artifici.

 

No man's land

Bihar, “no man’s land”, aquesta és la impressió que tens quan hi arribes. Després de gairebé dos mesos a les muntanyes del Kumaon, el xoc és notable. L’aeroport de Patna et fa veure desseguida que acabes d’aterrar a l’estat més pobre de la Índia. 

Estem allotjats a IARI Centenary Guest House al Campus del Indian Council of Agricultural Reserach (ICAR), rodejats de camps experimentals d’arròs. Ens trobem a Pusa, una petita ciutat situada al districte de Samastipur, un punt en el mapa, a mig quilòmetre un mercat anònim on no hi trobes res del que busques. Les mirades de la gent incisives, com si des de l’època colonial no haguessin vist cap europeu. Els joves es paren per fotografiar-nos. El Pau no és la única atracció, també ho som nosaltres. 

El Pau fugint del plat de dhal

Cases de les famílies dels trebelladors del Campus

 

 

Cada matí em repeteixen que no és segur allunyar-se de la guest house. Així que la única sortida que ens queda és el camí que voreja el riu Burhi Gandak, des del qual ens passem hores observant ocells, els pescadors i les dones que renten la roba a la riba del riu. 

 

  

Al capvespre, veig les dones, homes i nens que tornen cap al seu poblat. El cel gris ressalta les seves sitluetes i jo, amagat rera les columnes del porxo colonial passo desapercebut, com un caçador furtiu d’imatges a l’espera de la seva presa.  

Un dia de treball de camp als poblats del Kumaon

 

Aquestes darreres setmanes hem acompanyat a la Federica a les comunitats on està duent a terme el treball de camp. Al principi pensàvem que seria un problema pel Pau ja que t'has d'armar de paciència i adaptar-te als contants canvis d'horaris, als eterns temps d'espera, acomodar-te als horaris del camp.

Pel Pau això no ha estat cap problema ja que desseguida ha trobat companys amb qui jugar. Una imatge simpàtica ha estat quan el Pau ha tret els seus animals de la bossa i els ha compartit amb els nens del poblat tot dient el nom de l'animal en català mentre ells el repetien emocionats i sorpresos... - això és un facoquer, i això un conill, i... aquest es diu mandril...-

Tot això passava mentre la Federica amb la seva assistent, la Pooja, estaven enfeinades entrevistant un grup de dones.

Som a la fi de l'estació de sega i ja preparen els camps per la sembra. La imatge més habitual és el de fileres de dones traginant al damunt del cap feixos de farratge cap a les seves cases i cistelles reblertes de fems cap als camps. Un treball molt dur a càrrec de les dones, de totes les edats.

Les tasques agrícoles relacionades amb la sembra son patrimoni de les dones, garants d'un coneixement preciós sobre el propi patrimoni genètic: les varietats d'arròs, mill, i tants altres conreus que han anat conservant generació rera generació.

La comunitat vista pel Pau

Casa amb la palla al sostre i els fems de vaca al costat de la porta

Ensenyant els meus animals als nens del poblat

Dona amb cistell de caca de vaca al cap

La mama parlant amb les dones

El papa amb la càmera de fotos a la mà i la seva bossa a l'esquena