10 anys de viatge (2005-2015) (II)

10 anys de viatge (2005-2015) (I)

Aquesta vegada volem celebrar amb tots vosaltres els 10 anys del viatge que vam començar junts. Aquí va un testimoni de la "mega festa" que vam organitzar ara fa deu anys. 

Alguns de nosaltres teníem més cabells, altres han emprès nous camins, nous amics s'uniran aquesta vegada.

Volem convidar-vos per celebrar aquest fluir de la vida i de les petites coses que li donen sentit, "ser i estar" de moltes maneres i amb diferents records.

Video produced & directed by Jordi Cerdà

Tornarem al punt inicial del viatge i el dia 16 de maig a partir de les 12:00 ens trobarem al Mas del Metge, l'olivera del Manel i la Paqui, els meus tiets. Per la nit podríem continuar el festejo i els que vulguem quedar-nos a dormir per la zona (estem mirant opcions)

El Mas del Metge (Serra de Cardó, Baix Ebre)

I aquí va un temazo!!!TenYearsAfter -Love until die

Bisoke

4:00 am Goma -6:00 pm Goma, i entre mig Rwanda, el Parc Nacional dels Volcans, habitat del Goril·la de muntanya, on la Diane Fossey va deixar la pell.

Travessar la frontera de la RDC amb Rwanda, a la Corniche és una tota una revelació. M’havien dit que Rwanda era la Suïssa Africana, una comparació que se’m feia difícil d’assimilar, ja que en el nostre imaginari va quedar retingut l’episodi de la guerra del 1994, el gran genocidi. Doncs només creuar la frontera, deixant Goma al darrera, entres a Giseny, ciutat turística per a rwandesos rics i estrangers residents (molts d’ells treballen a Goma). Carrers asfaltats amb enllumenat (a Goma 20 hores al dia no hi ha electricitat), amb ressorts i hotels de luxe. Un cartell que anuncia la platja del llac (Kivu beach), una parella de guiris caminen tranquil·lament...(a Goma no hi veus mai cap muzungu caminant tranquil·lament). Tan sòls una barrera i ens trobem en les antípodes, un país que ha reviscut, que ha sabut passar pàgina. Una hora i quart de carretera fins arribar a Kinigi, punt de trobada del parc. Per fer la mateixa distància al Congo necessitaries unes quatre hores com a mínim. 

He decidit pujar el Volcà Bisoke, 3.711 m, un volcà extint que pertany a la cadena de volcans Virunga, el tercer més alt amb un llac al mig del cràter, lake Ngezi. Fantàstiques vistes en totes les direccions: el Kalambasi (4512 m), el Mikeno (4437 m), els dos cims més alts de la cadena de Virunga. Diuen que rodejar el cràter és preciós per gaudir de les meravelloses vistes, però malauradament no es pot fer perquè el mateix volcà fa de frontera amb RDC, un país on la pau està encara lluny d’arribar. 

 

Paisatge rural (Rwanda)

Des de Kinigi ens porten al punt on comença el trecking, un camí empedrat s’enfila cap al peu del Bisoke. Anem passant poblats, rodejats de petits camps de conreu, fileres de “camellons” conreats ocupen ordenadament tot l’espai disponible. Em crida l’atenció un gran complex escolar de primària i secundària. El guia ens comenta que el 5% de les entrades del parc son destinats a projectes educatius. Els centres escolars que veiem han estat construïts amb els diners del parc. El 95% restant es dedica a la conservació del parc. Arribem al punt de sortida. Allà ens esperen els portadors, vestits amb un mono de color blau. Els guiris, -jo també ho soc, però no reprodueixo el patró-, els donen les motxilles. En el meu grup, l’únic que pujarà el Bisoke, hi ha quatre Australians, que el primer que fan es fers-se una foto amb els seus portadors. Ja n’he tingut prou, decideixo no fer el mínim esforç per integrar-me al grup. La resta de grups els portaran a veure els goril·les (després d’haver pagat 7000$). Comencem a caminar rodejats de camps amb grans extensions de flors blanques. El guia em comenta que es tracta d'una planta que s’utilitza per la producció d’un pesticida biodegradable. La flor de la qual es produeix la piretrina, Tanacetum cinerariifolium, és una planta herbàcia de la familia de les compostes  que s’adapta molt bé en sòls volcànics. Rwanda va començar a conrear la piretrina l’any 1996 (actualment el 15% de la piretrina al món ve de Rwanda). En aquesta zona, on pel tipus de sòls no es pot produir altres conreus per la comercialització, el Pelitre ha estat una alternativa per les poblacions locals. Les entrades de la venta d’aquesta planta s’inverteix en serveis, llibres, materials escolars, etc. http://www.pyrethrum.com/About_Pyrethrum/Growing_Regions.aspx

 

Collita de la flor "big daisy" (Tanacetum cinerariifolium)

Big daisy

Al cap d’uns metres arribem a l’entrada del parc on ens esperen els dos militars que ens acompanyaran. Per seguretat diuen, per defensar-nos de possibles rebels o caçadors furtius i/o dels búfals salvatges. 

Els guardes

Per arribar a la cima del Bisoke hem de salvar un desnivell 1150m en 9 km recorregut. El paisatge és meravellós, vas endinsant-te en el bosc tropical, la terra volcànica seca, arrels d’arbres arbres gegants que barren el pas. Envoltat de sorolls només penso que estic en el territori del goril·la de muntanya, on es va rodar “gorilas en la niebla”. Em separo del grup i avanço al ritme dels dos militars per no sentir més els australians que no paren de xerrar. Un dels militars, l’Emmanuel em comenta que es com si estiguessin a casa mirant la tv. A pas de soldat, arribem al cim en poc més de dues hores. Un cop a dalt, extenuat de l’esforç, quedo meravellat de tanta bellesa. Entre els núvols es dibuixa la silueta escarpada del volcà Mikeno.

Cim del Bisoke amb silueta del Mikeno al fons, entre els núvols

El llac Ngezi amb el volcà Kalambisi al fons

L'Emmanuel al cim del Bisoke

La baixada amb el Kalambisi entre els núvols

 A la baixada tornem a separar-nos del grup. Si tenim sort podríem creuar-nos amb un grup de goril·les. A mitja baixada sentim uns crits eixordadors, els goril·les semblaven a prop. Comencem a córrer mentre en Emmanuel em va dient repetidament que avui és el dia... –estava tant emocionat com jo- En apropar-nos a la zona on venien els crits el meu cor ha començat a accelerar-se, tum-tum-tum-tum. Estava excitat de pensar que els veuríem. De sobte l’Emmanuel s’ha endinsat entre la vegetació, l’he seguit sense fer cas de les ortigues que travessaven els pantalons, era com si m’estiguessin clavant milers d’agulles. Però jo no sentia res, només volia veure’ls. Darrera unes mates hem sentit sorolls, pensàvem que allà estaven. Però no, potser era un goril·la petit, o potser un altre animal. Mentre tornàvem cap al camí hem tornat a sentir els crits, però aquesta vegada venien de lluny. El guia ens comenta que el seu crit es pot sentir des de dos quilòmetres de distància, malgrat l’espessor de la bosc. Al tornar al camí hem creuat un grup que fa monitoratge dels goril·les i ens han dit que en aquesta època de l’any van a les zones de bosc de bambú i que és difícil veure’ls a la part alta del bosc. Next time, em diu. Mentre baixem cap al punt de sortida, encara amb la falsa esperança de veure’ls, dins meu em vaig dient, -no els has vist però els has sentit, i no estaven tant lluny...-

A les 6:00 pm, creuava de nou la frontera de la RDC. Per pels, ja estaven tancant.

Madame

La vaig conèixer a l’anterior Fòrum que vàrem organitzar a Sake. Va arribar quan ja érem tots asseguts. El so dels tacons que repicaven sobre el terra la van delatar. La sala va quedar muda. -Caminar recte, sense complexos-. Es va dirigir cap on jo estava i va  enretirar la cadira i amb elegància va acomodar el seu cul enorme. Jo assegut al seu costat no podia deixar de pensar qui podia ser aquella dona.

Els tres dies del Fòrum han passat i he admirat cada intervenció seva, la capacitat d’oratòria, la capacitat d’ordenar les idees. Quan parla tothom escolta. Primer fa el discurs en swahili i seguidament fa la traducció al francès. En una de les pauses m’he apropat a ella perquè volia aclarir una idea que havia plantejat en una de les seves intervencions. Molt amable i somrient m’ha preguntat:- que est-ce qui précedent l’accès à la terre ou l’aménagement du territoire?- (que va primer, l’accés a terra o la planificació del territori?- I jo convençut li he contestat que en el context de la RD Congo, ha de ser la planificació del territori. Ella primer dubta, però immediatament somriu deixant entreveure que comença a veure cap on vull anar. A la fi del Fòrum li he demanat les seves dades. Ha escrit el seu nom i el càrrec: Résponsable en charge du Programe STAREC. No m’ho podia creure, aquesta dona ocupa un dels càrrecs de més responsabilitat per la estabilització de la regió. 

Dos dies després, mentre surto d’un supermercat “Jesu Ni Jibu” (Jesus és la resposta), sento una veu que pronuncia el meu nom, -bonjour David!- Em giro i allà està, la Madame, sempre elegant, que em somriu i que em pregunta com va tot. Li dono la mà i li dic que la trucaré per una entrevista. Ella em respon que quan vulgui, que encantada.

Avui ha estat el gran dia. Esperava tenir l’oportunitat de tornar a veure-la. L’entrevista ha durat una hora i mitja. Mentre parlava no podia deixar d’observar-la. La seva expressivitat, la seva mirada lúcida, la convicció amb la que s’expressa. Idees clares, un discurs sincer, honest. Una dona amb principis. En acabar la reunió ens saludem, m’acompanya a la porta i ens  acomiadem fins el proper Fòrum, que tindrà lloc d’aquí una setmana. Mentre baixo les escales penso, quina gran dona, la bellesa no sempre va per fora.

 Oh, que grossa i maca 

que està avui "Madame"

sembla una balena sortida del mar

quins cabells més ben tintats que duu "Madame

ella tot compren, m'ensenya una dent

riu, riu i tot ho diu

adaptació lliure de la cançó "Madame" de Lluís Llach

Mwanamke

Mwanamke (Sake, Masisi, Nord Kivu)

Primer encontre amb la gent, reunits a Sake, ciutat del territori de Masisi, a la província de Kivu Nord, a 20 km a l'oest de Goma, grans propietaris, autoritats locals, camperols i camperoles, representants de diferents ministeris, ONgs i Agències discuteixen sobre el futur del seu territori. El millor moment va ser la intervenció   d'aquesta dona,  mwanake en Swahili. Vaig quedar totalment fascinat, per la seva expressivitat, la fermesa amb que va exposar i defensar davant la platea la visió de les dones, wanawake en Swahili.

Vaig sortir a donar un tomb, necessitava aire fresc reposar la ment, ampliar l'horitzó visual. No em vaig allunyar gaire per evitar haver de sentir muzungu, muzungu (blanc en Swahili). Mai acabaré d’entendre perquè els agrada tant revelar el que ja sabem, -jo sóc muzungu i tu nyeusi (negre en Swahili)-. la diferència és que no ens passaria mai pel cap dir_ho sense embuts. Al girar la cantonada, una mica de poesía visual dos nens pastors sota la pluja a resguard d'un paraigua tronat. No es van moure fins que va passar el núvol. Per un moment vaig oblidar-me del Fòrum.

República Democràtica del Congo (2a part)

Tornem a ser-hi. Ahir vaig aterrar per segon cop al Congo, a la República Democràtica del Congo, antic Zaire. A Kinshasa, capital d'aquest país enorme, el segon més gran d'Àfrica. Aquesta cop no cauré en el parany de l’altra vegada. Una presa fácil, un blanc enmig d’un món de negres passejant solet per una jungla d’asfalt, un Boulevard sense arbres. Doncs així és, he après la lliçó i he decidit no allunyar-me més de cinc metres de la porta de l’hotel, Le Grand Hôtel. Al matí em venen a buscar i al vespre em tornen a l’hotel. Quina paradoxa, el món al revés, al primer món, a casa, estalviant tant com puc i aquí, al tercer, per no dir quart món, un despilfarro de calers. Hotels de luxe i cotxe oficial. Només pensar-ho em poso malalt. L’única cosa que em reconforta és l’objectiu pel qual sóc aquí, continuar la feina que vaig emprendre fa poc més de 10 mesos. És el reconeixement de la feina que vaig fer i l’oportunitat de dur endavant el projecte que vaig escriure. Ce n'est pas mal...

Abans de centra-me en el país vull explicar el que em va passar a Paris. Després de passar la nit al CitizenM Airport hôtel, un hotel plagat de yupis, businessman engominats, connectats tot el sant dia a l’Ipad, parlant a l’aire en veu alta, mirant el món amb indiferència, vaig agafar la navette fins a la Terminale 2 de l’aeroport Internationale Charles de Gaulle, que per cert és una passada. Jo duia el boarding pass i per tant em vaig despreocupar de passar per taquilla. Vaig arribar el primer a la porta d’embarcament i vaig ser l’últim en entrar a l’avió. Us preguntareu perquè… no us ho creureu però en el moment de pujar a l’avió la senyoreta que revisa la tarja d’embarcament em diu que el meu nom no figura entre els passatgers. Què?!!! -Ce n'est pas possible madame… j’ai avec moi le boarding pass…- la senyoreta molt amablement em diu que és veritat però que no estic en la llista i que per tant no puc pujar. Pànic… respiro a fons i li dic que ha d’haver-hi un error. Em deriven a una altra senyoreta, bé, més aviat senyora, molt francesa, seca i seriosa, que al principi sembla que no em fa puto cas. Jo que per dins penso que no pot ser, i per fora vaig dient que no puc perdre aquell avió que m’esperen a Goma, al cul del món, al cor de les tenebres...- Ara si que m’he posat tràgic-. Després de vàries trucades la senyora, ara més amable i somrient em diu que hi ha hagut un error, un error comés per Air France, Oh la la! La grande compagnie, mes enfants de la patrie!, ce n’est pas possible, la France tombe… Agafeu-vos fort. Es veu que al matí va aparèixer un tal Davis Phillipe i va anul·lar el seu vol. Fins aquí tot normal, si no fos que en comptes d’anul·lar el vol del M. en quëstió, van i anul·len el d’un tal David Tarrasón… no comments, sans commentaires. Oh la la, quin/a babau… Sort vaig tenir del comandant de bord que en veure el nivell d’estupidesa del personal em va dir que el vol no s’enlairaria fins que haguessin resolt aquella fotuda de pota gegant. Només per això m’haurien hagut de fer lloc a primera classe, o almenys al costat d’una hostessa de vol i no col·locar-me al costat d’un borratxo negre de dos metres que després d’haver-se fotut tot l’alcohol de l’avió va seguir amb les ampolles de JB que havia comprat al duty free de l'aeroport de Paris. Per acabar-ho d’adobar la meva maleta no va arribar i, després de 24 hores encara l’espero.

Aquí acaba el meu primer relat d’aquest segon episodi en aquest gran país. Continuaré des de Goma, la ciutat de pedra, negra de nit, negra de dia (veure en el mateix bloc, entrada octubre 2013) 

Tembo

 

To be or not to be...

Interessant encontre amb els bonobos, l'espècie de primats més propera a nosaltres. La divisió entre entre el ximpanzé gràcil o bonobo (Pan paniscus) i el ximpanzé robust o comú (Pan troglodytes), es va produir fa 1,5-2,0 milions d'anys. És un clar exemple d’especiació al•lopàtrica o geogràfica, ja que amb la formació del riu Congo, els bonobos van quedar aïllats al bell mig dels boscos de la conca del Congo, en una zona de bosc pantanós situada entre el riu Congo al nord i els rius Kasai i Sankuru al sud, de manera que es va trencar el flux gènic entre les dues poblacions.

http://forwhattheywereweare.wordpress.com/category/bonobo/

Lola ya Bonobo, el paraís dels bonobos. 

Bienvenue à Lola ya Bonobo! En lingala, la langue locale, 'lola' signifie le ciel, le paradis, un endroit sacré où l’on n’aura plus jamais peur, ni faim, ni soif. Lola ya Bonobo c’est 'le paradis des bonobos'.

http://www.lolayabonobo.org/sanctuaire.htm

He passat les meves darreres hores al Congo en aquest paraís, i observant-los reconec el nostre gènere... Efectivament, amb un 98.7 per cent de l'ADN humà, els bonobos exhibeixen expressions i gestos molt semblants a les nostres. 

Que bien estoy, tumbado a la bartola

 

El guia ens explica algunes anècdotes dels bonobos: En Tembo (elefant en lingala, però també la marca d'una cervesa local!) és un veterà i se les empesca totes per superar la tanca electrificada i sortir a passejar, a veure món. Doncs experimentant va trobar la manera d'escapar. Va anar escarbant la terra fins que va aconseguir passar per sota de la tanca. Així va ser com va aconseguir fugir la primera vegada. El més gràciós de tot, però, va ser que el van trobar a uns dos quilòmetres, assegut en un bar bevent una cervesa de la marca Tembo... Els bonobos son molt socials i aprenen els uns dels altres. És així com els companys d'en Tembo van utilitzar la mateixa estartègia per fugir, aquesta vegada, però no van anar tant lluny. Es van limitar a fer uns pocs metres i dirigir-se cap a la botiga del santuari. Allà els van trobar, asseguts bevent Coca-Cola i mirant el documental de bonobos que feien a la televisió. Un tercer bonobo, més espavilat encara, va descobrir que la fusta no és conductora i va recolzar un tronc contra la tanca que li va fer de pasarrel·la per passar a l'altra banda. 

Ah, i per acabar-ho d'adobar, Lola ya Bonobo, acull bonobos orfes i té cura d'ells fins que son adults i poden ser reintroduïts al medi salvatge. És per això que hi ha un espai habilitat per als més petits, una escola bressol on fan les mateixes activitats que els nostres infants, juguen amb cordes, veuen llet de vaca del biberó, escolten contes, i segons ens diu el guia, aprenen francès i lingala... Realment si haguessin desenvolupat la parla, la única cosa que ens diferenciaria d'ells seria la pelositat... , no tothom però... ;-)