De nou aterrat a
Angola. Aquesta vegada, però m’he trobat amb una gran sorpresa. L’equip
internacional amb qui treballo havia preparat una sortida de dos dies per anar
a fer acampada lliure.
Sortim a les 6:30
de Namibe i ens dirigim cap al Sud, l’objectiu és arribar a la Baía dos Tigres,
gairebé el punt més meridional del país, a pocs quilòmetres del riu Cunene que
fa de frontera amb el país veí, Namíbia.
El viatge
transcorre amb normalitat, el paisatge monòton però ple de matisos ens
acompanya fins a Tombwa, la ciutat més al sud del país. Una petita ciutat de
pescadors, amb un aire decadent, però amb molt encant.
D’allà ens
desviem cap a l’est seguint una senyal que indica el Parque Nacional de Iona.
La carretera desapareix engolida per la sorra del desert, però el guia té molt
clar on va. Al cap de pocs quilòmetres arribem a l’entrada del Parc on hi ha
muntat un petit campament. Dues tendes i una latrina és tot el que hi ha... Els
guardes ens diuen que fan torns d’un mes. Jo em pregunto com algú pot estar
tant temps en un lloc com aquest, on les hores no deuen passar i els dies, tots
iguals, es repeteixen un rere l’altra. Paguem els 1500 Kw/persona que costa
l’entrada i seguim endavant.
Al fons es visualitza una estructura de ferro, En
George, el conductor del nostre jeep ens diu que és un vaixell pesquer que va
quedar embarrancat. Ens diu que es deia “El Vanesa”, però el temps també ha
acabat esborrant el seu nom. No tenim temps d’aturar-nos perquè la Baía queda
encara lluny i hem d’arribar abans que la marea pugi i tanqui el pas. A partir
d’aquest punt seguim la línia de platja, el poc espai que queda entre les dunes
cada cop més altes i la mar. Un corredor d’escuma blanca que vaivé cada cop amb
més força. Si puja més la marea quedarem atrapats, engolits per les aigües.
Finalment arribem a la Baía dos Tigres. El seu nom es deu, ens diu en Ned, el
guia que hem contractat, al dibuix de les dunes que, segons la llum i el
moviment de la sorra pel vent, sembla la pell d’un tigre.
El paratge és
impressionant, misteriós. Una cadena de dunes gegants cauen abruptament al mar.
L’aigua blava, contrasta amb el color blanc de la sorra del desert. El silenci
més absolut, un silenci estrany. Aquesta zona d’Angola és inhòspita, i poc (o gens) visitada. Bandades de cormorans,
gavines, garses reials. Un grup de martinets reposa damunt una duna. Un
pelicà neda parsimoniosament sobre les aigües tranquil·les. Una foca ens ve a saludar.
En una de les dunes, dos xacals s’aturen en veure’ns passar,
caminen unes passes i s’aturen mirant cap on estem nosaltres. Giren cua i es
van perdent rera les dunes. –Quina emoció!.- -Pau aquesta imatge te la regalo.-
Arribem a la zona
d’acampada, a recer del vent. En Ned ha trobat un lloc on muntar el campament.
Només pensar que farem nit aquí, la joia m’envaeix per dins. Plantem les
tendes, i ens dirigim cap on està ancorada la barca que ens ha de dur a l’Illa.
La Baía dos Tigres amaga un tresor, una
ciutat abandonada que va ser construïda per pescadors portuguesos provinents
d’Algarve a finals del segle XIX.
Avui dia, és com un escenari de film, una
ciutat fantasma, abandonada completament des de fa dècades, que conserva encara
les velles construccions, que han resistit el pas del temps. La capella de Sao
Martinho, amb una gran creu a l’entrada, l’escola que conserva encara una
pissarra en una de les parets, l’hospital, la casa del governador. Tot té un
aire fantasmagòric, misteriós.
El retorn en
barca es fa llarga, mitja hora més que a l'anada a causa de les onades que obliguen
al patró a surfejar -les. Arribem xops, glaçats.
Ja és el cap
vespre, i encenem una foguera per escalfar-nos. Les nits al desert són fredes i
la humitat és cala a dins el cos. Al voltant del foc, mengem, bevem i fumem. De
bon matí, veure com el sol avança i observar el canvi de llum que projecta
sobre les dunes és hipnòtic. El desert, dins la seva monotonía, està en
constant canvi. Deixes de mirar cap un indret per uns minuts i alguna cosa ha
canviat, la càmera fixe, disparant a intèrvals copsa aquests matisos.
Li pregunto a en
Ned com fa a conduir per sobre les dunes sense quedar ensorratd. Em mira i em diu: - veus aquella d'una, la més alta, doncs ara hi anirem i veuràs com s'extén un mar de dunes fins l'horitzó- En un tres i no res,
zigzaguejant i segur d'ell mateix, arribem a la part més alta. Des d'allà hi ha
una vista impressionant. Cap al Sud, seguint la línia de costa s'arriba al riu
Cunene, que traça la frontera amb Namíbia. Cap a l'est, les dunes
s'extenen 70km fins arribar al riu Curoca. Allà acaba el desert i comença la
muntanya. En Ned em comenta que les acàcies centenàries han anat morint a
mesura que el desert avança, i que ara els marges del riu estan plens
d'esquelets d'arbres, natura morta.
Desmuntem les tendes perquè la marea comença a pujar i
aviat el pas quedarà de nou barrat per l'escuma blanca que besa l'arena del
desert.
