lunes, 17 de abril de 2017

Baía dos Tigres


De nou aterrat a Angola. Aquesta vegada, però m’he trobat amb una gran sorpresa. L’equip internacional amb qui treballo havia preparat una sortida de dos dies per anar a fer acampada lliure.
Sortim a les 6:30 de Namibe i ens dirigim cap al Sud, l’objectiu és arribar a la Baía dos Tigres, gairebé el punt més meridional del país, a pocs quilòmetres del riu Cunene que fa de frontera amb el país veí, Namíbia.
El viatge transcorre amb normalitat, el paisatge monòton però ple de matisos ens acompanya fins a Tombwa, la ciutat més al sud del país. Una petita ciutat de pescadors, amb un aire decadent, però amb molt encant.


D’allà ens desviem cap a l’est seguint una senyal que indica el Parque Nacional de Iona. La carretera desapareix engolida per la sorra del desert, però el guia té molt clar on va. Al cap de pocs quilòmetres arribem a l’entrada del Parc on hi ha muntat un petit campament. Dues tendes i una latrina és tot el que hi ha... Els guardes ens diuen que fan torns d’un mes. Jo em pregunto com algú pot estar tant temps en un lloc com aquest, on les hores no deuen passar i els dies, tots iguals, es repeteixen un rere l’altra. Paguem els 1500 Kw/persona que costa l’entrada i seguim endavant. 

Al fons es visualitza una estructura de ferro, En George, el conductor del nostre jeep ens diu que és un vaixell pesquer que va quedar embarrancat. Ens diu que es deia “El Vanesa”, però el temps també ha acabat esborrant el seu nom. No tenim temps d’aturar-nos perquè la Baía queda encara lluny i hem d’arribar abans que la marea pugi i tanqui el pas. A partir d’aquest punt seguim la línia de platja, el poc espai que queda entre les dunes cada cop més altes i la mar. Un corredor d’escuma blanca que vaivé cada cop amb més força. Si puja més la marea quedarem atrapats, engolits per les aigües. 

Finalment arribem a la Baía dos Tigres. El seu nom es deu, ens diu en Ned, el guia que hem contractat, al dibuix de les dunes que, segons la llum i el moviment de la sorra pel vent, sembla la pell d’un tigre. 



El paratge és impressionant, misteriós. Una cadena de dunes gegants cauen abruptament al mar. L’aigua blava, contrasta amb el color blanc de la sorra del desert. El silenci més absolut, un silenci estrany. Aquesta zona d’Angola és inhòspita, i poc (o gens) visitada. Bandades de cormorans, gavines, garses reials. Un grup de martinets reposa damunt una duna. Un pelicà neda parsimoniosament sobre les aigües tranquil·les. Una foca ens ve a saludar. 




En una de les dunes, dos xacals s’aturen en veure’ns passar, caminen unes passes i s’aturen mirant cap on estem nosaltres. Giren cua i es van perdent rera les dunes. –Quina emoció!.- -Pau aquesta imatge te la regalo.-


Arribem a la zona d’acampada, a recer del vent. En Ned ha trobat un lloc on muntar el campament. Només pensar que farem nit aquí, la joia m’envaeix per dins. Plantem les tendes, i ens dirigim cap on està ancorada la barca que ens ha de dur a l’Illa. La Baía dos Tigres amaga un tresor, una ciutat abandonada que va ser construïda per pescadors portuguesos provinents d’Algarve a finals del segle XIX. 

Avui dia, és com un escenari de film, una ciutat fantasma, abandonada completament des de fa dècades, que conserva encara les velles construccions, que han resistit el pas del temps. La capella de Sao Martinho, amb una gran creu a l’entrada, l’escola que conserva encara una pissarra en una de les parets, l’hospital, la casa del governador. Tot té un aire fantasmagòric, misteriós.





El retorn en barca es fa llarga, mitja hora més que a l'anada a causa de les onades que obliguen al patró a surfejar -les. Arribem xops, glaçats.
Ja és el cap vespre, i encenem una foguera per escalfar-nos. Les nits al desert són fredes i la humitat és cala a dins el cos. Al voltant del foc, mengem, bevem i fumem. De bon matí, veure com el sol avança i observar el canvi de llum que projecta sobre les dunes és hipnòtic. El desert, dins la seva monotonía, està en constant canvi. Deixes de mirar cap un indret per uns minuts i alguna cosa ha canviat, la càmera fixe, disparant a intèrvals copsa aquests matisos.

Li pregunto a en Ned com fa a conduir per sobre les dunes sense quedar ensorratd. Em mira i em diu: - veus aquella d'una, la més alta, doncs ara hi anirem i veuràs com s'extén un mar de dunes fins l'horitzó- En un tres i no res, zigzaguejant i segur d'ell mateix, arribem a la part més alta. Des d'allà hi ha una vista impressionant. Cap al Sud, seguint la línia de costa s'arriba al riu Cunene, que traça la frontera amb Namíbia. Cap a l'est, les dunes s'extenen 70km fins arribar al riu Curoca. Allà acaba el desert i comença la muntanya. En Ned em comenta que les acàcies centenàries han anat morint a mesura que el desert avança, i que ara els marges del riu estan plens d'esquelets d'arbres, natura morta.
Desmuntem les tendes perquè la marea comença a pujar i aviat el pas quedarà de nou barrat per l'escuma blanca que besa l'arena del desert.

sábado, 10 de diciembre de 2016

Angola: De Luanda a Namibe, passant per Lubango


Aquest post serà diferent. Breus relats del meu viatge a Angola, dos anys després de la meva darrera missió a l'Àfrica Negra. De Luanda a Namibe, passant per Lubango.

dia 4 a Angola (26-11-2016)
Quatre dies que han passat volant. Vaig arribar a Luanda, una mega urbe on no val la pena parar i afortunadament així va ser.   El mateix dia vaig volar cap al Sud a Lubango. Sort que em va venir a rebre l'Alipio, un Angoleny atípic, que em va adoptar per dos dies. 60 anys viscuts entre Angola, Rumania a l'època de Ceausesco, ... i amb molta sensibilitat per l'art. El seu germà és un artista famós (Antonio Ole).


Alípio Oliveira
Antonio Ole (Luanda, 1951)
De fet és el consultor nacional amb qui haig de treballar i entre feina i conversa, vi portuguès i formatge local vam passar els dos dies... ahir vaig viatjar cap al Sud, a Namibe, gairebé tocant Namíbia. Una ciutat de mar, de pescadors en ple desert... vaig arribar de nit i no he pogut veure res encara... avui tindré el primer contacte amb l'oceà Atlàntic. 
Fenda da Tundavala


Serra da Leva

Carretera que serpenteja a la Serra da Leva

dia 8 a Angola (30-11-2016)
Avui primer contacte amb la gent, una comunitat de pastors seminòmades de la ètnia Mucubal. La Fao en el marc d'un projecte, en el qual s'emmarca també la meva missió, està desenvolupant una sèrie de plans de gestió de terres, donat el seu estat de degradació... una de les accions que estan posant en marxa son "escoles de camp", per discutir i plantejar amb la gent de la comunitat estratègies per millorar la gestió de les pastures... avui tocava plantar, en una àrea que van triar per rehabilitar la vegetació, una lleguminosa (Leucocephala sp.) I una espècie de gramínia nadiua, el capim. L'experiència ha estat molt bonica, sota un sol de justícia, junts amb els homes i dones, joves i ancians de la comunitat, fent forats, plantant, agafant aigua de l'únic bassal que hi deu haver en molts km a la rodona, l'únic abeurador natural per cabres, vaques i bous...











Dia 13 a Angola (5-12-2016)
Mai no havia estat en una zona hiper àrida, com és el Sud d'Angola. Aquí hi plou 100 mm l'any, i alguns anys menys. Així que el paisatge dominant és el desert. No és el típic desert de dunes gegants, sino un desert de terra i pedres, amb alguna planta que aconsegueix instal.lar-se, la més emblemàtica la Welwitschia mirabilis, una de les plantes més rares del món, considerada un fòssil vivent ja  que pot viure fins a 2000 anys...


Welwitschia mirabilis






As Rochas (Namibe)

A Namibe hi ha dos rius,  el riu Gíraul i el Bero que a l'època de pluges (aquesta estació) en algun moment baixen amb aigua, i és a les lleres d'aquests dos rius on es veu una mica de verd, els pocs conreus que es veuen enmig d'una vasta zona desèrtica... una de les curiositats son les oliveres plantades a la vora del riu Bero.

Riu Bero

Oasi a les lleres del Gíraul


Dia 16 a Angola (8-12-2016)
Miro enrera i tant sòls fa dues setmanes i escaig que vaig arribar a Angola...

Entrevista amb el punt focal del projecte a Bibala (Namibe)
dues setmanes repartides entre el desert a Namib i l'altiplà on es troba la ciutat de Lubango (capital de la província de Huila), la segona més poblada després de Luanda. Tenir l'oportunitat de fer el trajecte que separa aquestes dues ciutats no té preu... surts de Lubango, ciutat caòtica com solen ser les ciutats africanes, i desseguida estàs al camp, tant sols una carretera que retalla el paisatge. La monotonia del paisatge deforestat es trenca amb la visió d'un kimbo, conjunt de cases on hi sol viure una familia allargada, o la imatge d'un venedor, la majoria dones, ambulant.


Panoràmica de Lubango
Venedores ambulants a Lubango

Municipi de Quilengues (Huila)

Dones que venen mango a la carretera que va de Quilengues a Lubango

Nens jugant (Carretera Quilengues-Lubango)

Casa tradicional (Comuna de Quicuco, Quilengues)


Dona llaurant (Escola de Camp, Quicuco, Quilengues)

El paisatge al cap d'uns quilòmetres canvia quan comences a baixar els 1000 m que separa la cinglera escarpada i la vall de Bibala, ja a  Namibe. Apartir d'quí comença a canviar el paisatge... comença a aparéixer el bosc de miomb i a mesura que avances la vegetació tupida va deixant pas a la savana arbrada de mopane (Colophospermum mopane).  En aquesta zona hi conviuen les poblacions sedentàries agropastorils i les poblacions nòmades que transiten pel seu territori amb els seus ramats. He tingut sort i ens hem creuat amb uns mucubais que tornen cap a casa, després de mesos, deixant centenars de quilòmetres a la seva esquena.

Baobab

Savana arbrada de Mopane


Transhumància

Pastor nòmada Mucubai 

Nen Mucubai
La carretera avança i el paisatge va canviant, la vegetació cada cop més baixa i espaiada fins arribar a la zona de transició amb el desert. Aquí el color de sòl canvia, els afloraments de roca i la terra sorrenca dibuixen el paisatge, cada cop més erm. De sobte arribes al desert, on et preguntes com hi pot viure algú... un assentament es dibuixa a l'horitzó... un grup de persones amb cubells i galledes esperen que plogui a pocs metres de la carretera. Assegut al costat de l'Alipio, mentres converso amb ell, provo de copsar aquesta estranya realitat amb un click rera l'altre.


Zona de transició al desert de Namibe



Assentaments urbans en ple desert


A la cerca d'aigua, o esperant que caigui del cel


Foto de família després del Jango organitzat amb pastors Mucubais del municipi de Virei (Namibe)