Indian food

Quan comences a apreciar el menjar indi te n’adones que t’estàs integrant. Una nova cuina amb sabors molt diferents als que estem acostumats comença a semblar-te, no només particular, si no que també exquisita… el nostre periode d’aprenentatge ha estat a Delhi. Passat els primers dies en que no suportes el menjar especiat comences a notar-hi plaer, fins que el teu paladar comença a distingir els diferents sabors, a diferenciar els ingredients malgrat les espècies. Una àmplia gamma de plats a base de panner (formatge fresc de cabra), com son el Palak panner (espinacs), Shahi panner.. ummm!! (salsa de tomàquet cremosa i picant preparada amb ceba i pasta de anacards, amb una mica xili ved i cardamoms amb garam masala), panner butter masala, butter panner, acompanyats amb chapati o roti. Les múltiples formes de cuinar el dal (llenties), la sopa casolana de carn de xai, o els plats humils servits en un menjador popular a Orakhand, un plat combinat de Dahi, dal i paratha.  

Papparsali – Pilsar: quatre hores a peu per descobrir la Vall

Avui el Pau s’ha despertat il·lusionat perquè ahir vam decidir fer una excursió de tot el dia. La idea de descobrir la vall el tenia intrigat.. em preguntava, que hi ha allà a baix?, quins animals veurem?. Jo li responia que ja ho descobriríem, que primer passaríem un petit poblat envoltat de camps, més avall trobaríem un petit temple hindú, després ens endinsaríem a una pineda on probablement veuríem monos i seguint un corriol arribaríem al riu que ens duria fins a Pilsar. 

I així ha estat! Hem emprès el camí a quarts de 10, amb pas ferm i sense perdre detall del que ens envoltava. La gent al camp és molt educada, -namaste!- et saluden amb un somriure i s’aturen per tocar la cara del Pau. Alguns xapurregen l’anglès i dirigint-se al Pau li demanen What’s your name baby?. El Pau en comença a estar una mica cansat, però per educació respon amb una veu tímida el seu nom. 

Grey-headed Woodpeacker, Picus canus

Al arribar a la pineda la sorpresa ha estat nostra quan de sobte ha passat volant davant nostre un ocell molt bonic amb la cua molt llarga (urraca piquiroja, Urocissa erythrorhyncha), i immediatament després un picasoques s’ha posat al pi que teniem al davant. Tots dos ens hem emocionat i hem alentit el pas. Pocs minuts després hem arribat a una clariana i hem pogut veure un falcó (Falco tinnunculus) que planejava damunt nostre. La visió d’aquests ocells ha fet que el Pau digués amb un gran somriure, -papa, avui és el dia dels animals!- i si, així ha estat… ¡ de sobte una familia de monos macaco ha aparegut davant nostre i han fugit cap amunt, aturant-se els adults a pocs metres per observar-nos mentre els petits jugaven, ‘a lluites’ segons el pau. 

Macaca mulatta

En arribar a la Vall, el Pau ha vist com en juntar-se dos rius el riu s’enxampla i hi baixa més aigua. I no ha pogut evitar fer un bany, malgrat la temperatura gelada de l’aigua. Una granota amb els ulls fora de l’aigua semblava que ens observava. Un ramat de vaques i cabretes s’ha apropat a menjar l’herba fresca de la vora del riu, mentre nosaltres menjavem l’arros i l’ou dur que haviem preparat al matí. La resta del trajecte ha prosseguit plàcidament amb la visió de les camperoles que segaven l’herba.

Després de quatres hores de camí i aventura hem arribat a Pilsar, un petit poblat per on passa una carretera on hem pogut agafar un jeep col·lectiu perquè ens dugués a Papparsali. Mentre tornavem cap a ‘casa’ he pensat que tenia molta sort de poder descobrir amb els ulls del Pau aquest País, diferent de tot el que he vist abans.

‘Tots els nens han de veure món’, pensaments en veu alta del Pau

‘Tots els nens han de viajat pel món per veure coses importants’

"A la India tot és diferent : hi ha porqueria per terra i el menjar no m’agrada, però als papes si ; les dones es vesteixen diferent de colorins i tenen un puntet vermell al front ; parlen diferent ; als camps les dones tallen l’herba i la porten al cap ; també els jocs al parc son diferents i els animals, monos, vaques i elefants estan al carrer; ah!, i les vaques mengen paper...".

“Tutti i bambini debbono vedere il mondo” pensieri in voce alta di Pau

“Tutti i bambini debbono viaggiare per il mondo per veder cose differenti e interssanti”

“In India tutto é differente: c’é schifezza per la strada e il mangiare non mi piace, peró al papá e alla mamma si che piace anche se pizzica. Le donne si vestono differente con vestiti colorati e portano un punto rosso nella fronte, si parla in modo differente. Nei campi le donne tagliano l’erba e la portano sulla testa, anche i giochi nel parco giochi sono diversi. Gli animali sono differenti e stanno per strada, le scimmie, le mucche e gli elefanti. Le mucche per strada mangiano cartone.”

Donna con erba sulla testa e elefante in una giornata di pioggia in montagna

I ara, a la muntanya (Almora, Utharakand)

Himalaya, la comunitá e la raccolta del riso e miglio

Dopo un mese a Delhi e dieci ore di viaggio verso le montagne, siamo arrivati alla comunitá dove vivremo nel prossimo mese. L’arrivo alle montagne nel pieno della raccolta, con le donne nei campi e per strada con i fasci di foraggio in testa, il caldo al sole e freddo all’ombra, i mille colori dei campi disegnati come tappeti dalle varietá di riso e miglio, ci ha portato ad altre montagne dalle Ande all’Himalaya, dalle comunitá quechua alle comunitá kumaoni, dagli Apu a Nanda Devi e la sua dea. 

Adesso si che la nostra vita rientra negli schemi a cui siamo abituati. Vivere in una modestissima casetta di due stanze con un bagno microscopico e una cucina da cui vedi le cime innevate delle montagne come un sogno, per poche ore, quando le nuvole si alzano. In mezzo al bosco e con i campi ai nostri piedi, mille lucine di notte che si accendono dalle case sparse e le aie con il chile a seccare e i vestiti ad asciugare sulla pietra dei tetti. Abbiamo scelto di stare in un villaggio Paparsali vicino alla caotica cittá di Almora, in una sorta di turismo comunitario. Da pochi giorni siamo qui e la gente del villaggio ha giá mille attenzioni....al mattino e sera una vecchina ottantenne ci porta il latte appena munto, le donne ci invitano al chá (il té con latte)...

Ayush Guest House

Pau ha fatto due buonissimi amici e ha un grande successo con tutti...sembra come un portafortuna, tutti lo toccano per strada, le ragazzine si vogliono far fotografare con lui, le donne ci sorridono grazie alla sua presenza, gli uomini ridacchaino all’immagine di David con Pau a spalle per la cittá, i poliziotti giocano con lui. Le esperienze accumulate da Pau in pochi giorni sono inimmaginabili per un bimbo della sua etá nella routine della scuola....ha giá assitito alla nascita di due capretti, sta imparando poco a poco a condividere con gli altri i suoi preziosi animali, ha iniziato la osservazione di uccelli.

La gente qui é tranquilla, gentile e sorridente. Le donne sotto i loro lunghi capelli neri e la loro timidezza nascondono una giá conosciuta forza di donna di montagna, abituata a essere portatrice del sapere e del lavoro.

 

P.S.Un messaggio di Pau per tutti gli amici e famiglia che ci seguono da lontano: 

Ancora siamo qui in montagna in viaggio. Ho due amici, Mashu e Ayush. La nostra nuova casetta é grande. Ha una stanza dove dormiamo tutti e tre, una terrazza e una cucina piccola. Ho visto due capre, una bianca e una nera con macchie marroni appena nate. Poi c'erano sua madre e suo padre. La nonna dei miei amici ha dato alle caprette latte in un biberon. Torneremo presto.

Baci

Pau

L’ Himalaia, la comunitat i la collita de l’arròs i el mill  

Després d’un mes a Delhi i deu hores de viatge cap al nord, hem arribat a la comunitat on viurem les properes cinc setmanes. L’arribada a les muntanyes en plena estació de collita, amb les dones en els camps i arreu traginant feixos de farratge, calor de dia i  fred al capvespre, el paisatge geomètric dissenyat per una gran diversitat de varietats d’arròs i mill, ens ha fet viatjar al passat, -dels Andes a l’Himalaia, de les comunitats quechua a les comunitats Kumaoni, dels Apu a Nanda Devi i la seva devesa.

Ara si que la nostra vida retorna a una dimensió més nostra. Viure en una modesta caseta, un “cottage”, de dues habitacions petites amb un bany petit on per fer-nos una dutxa fem servir una galleda, i una cuina des de la qual es veuen les muntanyes nevades de l’Himalaia, com un somni i per poques hores, quan els núvols s’evaporen. Envoltats d’un bosc de pins amb la vall entapissada de camps als nostres peus, amb l’únic remor dels ocells que voletegen entre els arbres, centenars de llumetes de nit que il·luminen les cases disperses, i els vestits estesos sobre les teulades. Hem escollit estar en un poblat a Paparsali, a tres quilòmetres de la ciutat, d’Almora, en una espècie de turisme comunitari. Fa tan sòls quatre dies que som aquí i la gent del Poblat ens omple d’atencions… al matí una velleta ens du la llet recent munyida i les dones ens ofereixen chá (te amb llet)…

La gent és tranquil·la, gentil i somrient. Les dones sota la llarga cabellera negra i la seva timidesa amaguen una ja coneguda força de dona de muntanya, portadora del saber i el treball. Els camps de millet i arròs s’omplen de colors. Els teixits que vesteixen les dones delaten el seu cos amagat rere les plantes en plena estació de sega. Feixos d’arròs i mill s’alcen de terra i son transportats a l’era. Situat a una cinquantena de metres observo aquest meravellós espectacle en el qual la dona és la protagonista, del camp a la taula.

El Pau té dos amiguets i agrada a tothom... com si fos un amulet de la sort. Tothom el vol tocar, les jovenetes volen fotografiar-se amb ell, les dones ens somriuen gràcies a la seva presència, els homes fan broma en veure’l als ombros del seu pare, i els policies juguen a football amb ell. L’experiència que està absorvint el Pau en tant pocs temps és impensable per a un nen de la seva edat immers en la rutina de l’escola… per dir que ha vist el naixament de dues cabretes, està aprenent a compartir amb altres nens els seus animals de joguina, ha iniciat l’observació d’ocells, ha viatjat en Rickshaw pels carres de Delhi, ha vist un elefant al carrer i com el trànsit s’aturava per deixar-lo passar, ha vist vaquest ajegudes enmig dels carrers embotits de gent, ha vist nens despullats demanant almoïna, ha viatjat en tren i ha vist monos... i tot això i més en tant sols un mes... 

 PD. Un missatge del Pau a la seva família i a tots els seus amiguets que el segeuixen de lluny:

Encara estem aquí a la muntanya. Tinc dos amics, en Mashu i en Ayush, i la casa on vivim és gran. Té una habitació on dormim els tres,  terrasseta i una petita cuina. He vist dues cabretes, una blanca amb puntets negres i una marró que acabaven de nàixerd, després hi havia la mare i el pare de les cabretes. La iaia dels nens li donava llet amb un bibe. Tornarem aviat.

Petons

Pau

 

 

Delhi, ciutat accelerada

Delhi, la ciutat accelerada, és l’antítesi de la serenor, de la pau, la espiritualitat. Només en els temples aconsegueixes fugir del moviment i brogit constant, un dels quals el temple de Lotus ("Baha´i House of Worship"), símbol de la pau, la puresa, l'amor i la immortalitat. Per entrar-hi t’has de descalçar i recórrer uns 50 metres per sobre del maó incandescent. A l’entrada del temple, es forma una gran filera de fidels de totes les religions (el missatge essencial del profeta Bahà'u'llàh és el de la unitat. La fe Baha’i, pregona que hi ha un sol Déu, que hi ha una sola raça humana, i que totes les religions del món representen etapes en la revelació de la voluntat de Déu i el seu propòsit per a la humanitat; http://www.bahai.org/) i curiosos. A dins, la més absoluta pau, un silenci efímer que anul·la els teus pensaments. A fora de nou el brogit, l’acceleració. Fa falta tan sòls un instant per tornar a la realitat que t’envolta.

Lotus Temple

El metro és la representació màxima de l’acceleració. Cada dos minuts arriba un metro i sempre està ple. La gent espera la seva arribada amb la primera marxa posada per accelera quan s’obrin les portes i fer-se un lloc a cop de colze i empentes. Tu penses un instant si deixar-te dur per la follia i adoptar la mateixa estratègia o esperar el proper metro. Segur de trobar-te en la mateixa situació ja que el metro arribarà igual de ple i en tant sols en un minut l’andana s’haurà omplert de gom a gom, et deixes dur per tal que la marea humana t’arrossegui dins el vagó. Únicament en el primer vagó, reservat per a les dones, pots estalviar-t’ho. 

Esperant el metro a Rajiv Chowk M St.

Al carrer és el mateix. A Rajendra Place, com a qualsevol altre plaça de la ciutat, excepte als passeigs arbrats de la Delhi dissenyada per l’arquitecte anglès Lutyens -que per cert va crear un espai bombolla farcit de parcs i cases colonials amb jardins màgics subtropicals on hi campen lliures esquirols voladors i tota classe d’ocells i amb una gran diversitat d’arbres i flors-, els carrers bullen de vida i l’ambient queda ofegat pels sorolls: un carretó traginat per dos bous amb un home cridant mentre creua amb un microbús ple a vessar que pita en ser envestit per una autobús que barra el pas a un tricicle carregat de gallines cloquejant en veure arribar cotxes, motos, rikshaw per tot arreu que fan girs sobtats, frenen i acceleren a cop de botzina.

Dibuix del Pau representant el jardí de la guest house amb els seus animals

Activitat al carrer

 

Sorpreses en mig del caos

"mira papa un elefant!" - i si, allà estava parat al costat d'un arbre menjant fulles amb la seva gran trompa-.

Elefant a Delhi

Un dia a New Delhi

Viure per un temps a l’Índia no deu ser fàcil per un europeu, però amb un nen esdevé una odissea. Delhi, pel que he pogut copsar en dos dies, és una ciutat difícil, caòtica, sorollosa i bruta, una ciutat poc amiga dels nens, o com diria en Ralf, un alemany que viu a Delhi pel mateix motiu que jo (a tots els pares que hagin de viatjar algun cop per tenir cura del seu fill els recomano llegir abans Crónica de Jerusalem de Guy Delisle), -Delhi is not a children- friendly city-.

El Metro és l’únic medi de transport ràpid i fresc (la modernitat sembla que només hagi arribat al metro i, als shoppings malls o centres comercials com el Select City Walk a Saket), això si, sempre ple de gom a gom amb centenars d’ulls (taronges segons el Pau) que et miren com si fossis un ésser estrany –segurament ho som-. La imatge d’un blanc amb un nen de tres anys en braços no deixa d’interessar als indis i sovint quan les mirades es creuen se’ls dibuixa un lleu somriure a la cara, cosa que em deixa bastant tranquil. Tornant al relat sobre la dificultat de moure’s en aquesta ciutat vull descriure un dia qualsevol d’un pare amb els seu fill de tres anys i escaig. Arribem a l’estació de metro on toca baixar, Green Park M St, i en sortir al carrer ens trobem de nou enmig del caos. Agafo al Pau en braços i començo a regatejar amb els conductors de Rikshaw el preu del trajecte per anar a Deer Park. M’han descrit aquest parc com a lloc “ideal” per a nens ja que hi ha zones d’esbarjo i una zona on hi campen lliures els cèrvols. 

Un cop dins i després d’una bona estona de camí renunciem a la cerca, ja que no n’hem vist ni un. Les distàncies amb un nen que no vol caminar més son molt grans i començo a pensar que hàgim entrat per la porta equivocada. Com a alternativa trobem un zona d’esbarjo pels nens i ens hi aturem. Al mig del parc infantil hi ha un tobogan de tres metres d’alçada que atreu l’atenció del Pau i s’hi enfila sense pensar-s’ho. En aquest parc és on he conegut en Ralf que estava passejant amb els seu fill de sis mesos. Després de parlar una bona estona li pregunto si coneix algun restaurant que ofereixi menjar europeu ja que el pau no pot veure més la cuina especiada de la Índia. Per no haver de fer molt camí em proposa anar a Haus Khan Village on hi podrem trobar un forn i restaurants diversos amb menjar alternatiu. Fem un tomb pels carrerons buscant el forn però res, les indicacions rebudes no ens duen a port. Decidim entrar al 1970’s coffee, un petit restaurant situat a un quart pis, un petit homenatge dels ’70 amb fotografies dels mites del R&R i vinils empaperant les parets. 

Finalment un lloc on poder demanar algun àpat apte per les papil·les gustatives del Pau. No perquè tingui un paladar selecte si no perquè no tolera les espècies i les detecta a distància. Demano un fusilli al pesto, un suc de poma i un expresso per a mi. M’abstinc de prendre una cervesa perquè quan surts de la normalitat et claven i, considero que 200 Rs (uns 3€) per una birra és abusiu. Quan sortim del cafè com que està plovent a bots i barrals decideixo enfilar-me en el primer Rikshaw aturat enmig del carrer enfangat per a què ens dugui quan abans millor al Metro.

 

Quatre estacions més i arribem a Jor Bagh M St., a uns dos cents metres de la guest house on estem allotjats, la nostra casa segons el Pau.

Posta de sol al riu Wangki