Viure per un temps a
l’Índia no deu ser fàcil per un europeu, però amb un nen esdevé una odissea.
Delhi, pel que he pogut copsar en dos dies, és una ciutat difícil, caòtica,
sorollosa i bruta, una ciutat poc amiga dels nens, o com diria en Ralf, un
alemany que viu a Delhi pel mateix motiu que jo (a tots els pares que hagin de
viatjar algun cop per tenir cura del seu fill els recomano llegir abans Crónica de Jerusalem de Guy Delisle), -Delhi
is not a children- friendly city-.
El Metro és l’únic medi
de transport ràpid i fresc (la modernitat sembla que només hagi arribat al
metro i, als shoppings malls o centres comercials com el Select City Walk a
Saket), això si, sempre ple de gom a gom amb centenars d’ulls (taronges segons
el Pau) que et miren com si fossis un ésser estrany –segurament ho som-. La
imatge d’un blanc amb un nen de tres anys en braços no deixa d’interessar als
indis i sovint quan les mirades es creuen se’ls dibuixa un lleu somriure a la
cara, cosa que em deixa bastant tranquil. Tornant al relat sobre la dificultat
de moure’s en aquesta ciutat vull descriure un dia qualsevol d’un pare amb els
seu fill de tres anys i escaig. Arribem a l’estació de metro on toca baixar,
Green Park M St, i en sortir al carrer ens trobem de nou enmig del caos. Agafo
al Pau en braços i començo a regatejar amb els conductors de Rikshaw el preu
del trajecte per anar a Deer Park. M’han descrit aquest parc com a lloc “ideal”
per a nens ja que hi ha zones d’esbarjo i una zona on hi campen lliures els
cèrvols.
Un cop dins i després
d’una bona estona de camí renunciem a la cerca, ja que no n’hem vist ni un. Les
distàncies amb un nen que no vol caminar més son molt grans i començo a pensar
que hàgim entrat per la porta equivocada. Com a alternativa trobem un zona
d’esbarjo pels nens i ens hi aturem. Al mig del parc infantil hi ha un tobogan
de tres metres d’alçada que atreu l’atenció del Pau i s’hi enfila sense
pensar-s’ho. En aquest parc és on he conegut en Ralf que estava passejant amb
els seu fill de sis mesos. Després de parlar una bona estona li pregunto si
coneix algun restaurant que ofereixi menjar europeu ja que el pau no pot veure
més la cuina especiada de la Índia. Per no haver de fer molt camí em proposa
anar a Haus Khan Village on hi podrem trobar un forn i restaurants diversos amb
menjar alternatiu. Fem un tomb pels carrerons buscant el forn però res, les
indicacions rebudes no ens duen a port. Decidim entrar al 1970’s coffee, un
petit restaurant situat a un quart pis, un petit homenatge dels ’70 amb
fotografies dels mites del R&R i vinils empaperant les parets.
Finalment un lloc on
poder demanar algun àpat apte per les papil·les gustatives del Pau. No perquè
tingui un paladar selecte si no perquè no tolera les espècies i les detecta a
distància. Demano un fusilli al pesto, un suc de poma i un expresso per a mi.
M’abstinc de prendre una cervesa perquè quan surts de la normalitat et claven
i, considero que 200 Rs (uns 3€) per una birra és abusiu. Quan sortim del cafè
com que està plovent a bots i barrals decideixo enfilar-me en el primer
Rikshaw aturat enmig del carrer enfangat per a què ens dugui quan abans
millor al Metro.
Quatre estacions més i arribem a Jor Bagh M St., a uns dos
cents metres de la guest house on estem allotjats, la nostra casa segons el
Pau.
