Tornem a ser-hi. Ahir
vaig aterrar per segon cop al Congo, a la República Democràtica del Congo,
antic Zaire. A Kinshasa,
capital d'aquest país enorme, el segon més gran d'Àfrica. Aquesta cop no
cauré en el parany de l’altra vegada. Una presa fácil, un blanc enmig d’un món
de negres passejant solet per una jungla d’asfalt, un Boulevard sense arbres.
Doncs així és, he après la lliçó i he decidit no allunyar-me més de cinc
metres de la porta de l’hotel, Le Grand Hôtel. Al matí em venen a buscar i al vespre em tornen a
l’hotel. Quina paradoxa, el
món al revés, al primer món, a casa, estalviant tant com puc i aquí, al tercer,
per no dir quart món, un despilfarro de calers. Hotels de luxe i cotxe oficial. Només pensar-ho em
poso malalt. L’única cosa que em reconforta és l’objectiu pel qual sóc aquí,
continuar la feina que vaig emprendre fa poc més de 10 mesos. És el
reconeixement de la feina que vaig fer i l’oportunitat de dur endavant el
projecte que vaig escriure. Ce n'est pas
mal...
Abans de
centra-me en el país vull explicar el que em va passar a Paris. Després de passar
la nit al CitizenM Airport hôtel, un hotel plagat de yupis, businessman
engominats, connectats tot el sant dia a
l’Ipad, parlant a l’aire en veu alta, mirant el món amb indiferència, vaig
agafar la navette fins a la Terminale 2 de l’aeroport Internationale Charles de
Gaulle, que per cert és una passada. Jo duia el boarding pass i per tant em vaig despreocupar de passar per
taquilla. Vaig arribar el
primer a la porta d’embarcament i vaig ser l’últim en entrar a l’avió. Us
preguntareu perquè… no us ho creureu però en el moment de pujar a l’avió la
senyoreta que revisa la tarja d’embarcament em diu que el meu nom no figura
entre els passatgers. Què?!!! -Ce n'est pas
possible madame… j’ai avec moi le boarding pass…- la senyoreta molt
amablement em diu que és veritat però que no estic en la llista i que per
tant no puc pujar. Pànic… respiro a fons i li dic que ha d’haver-hi
un error. Em deriven a una altra senyoreta, bé, més aviat senyora, molt
francesa, seca i seriosa, que al principi sembla que no em fa puto cas. Jo que
per dins penso que no pot ser, i per fora vaig dient que no puc perdre aquell
avió que m’esperen a Goma, al cul del món, al cor de les tenebres...- Ara si que m’he posat tràgic-. Després de
vàries trucades la senyora, ara més amable i somrient em diu que hi ha hagut un
error, un error comés per Air France, Oh la la! La grande compagnie, mes
enfants de la patrie!, ce n’est pas possible, la France tombe… Agafeu-vos fort. Es veu que al matí va
aparèixer un tal Davis Phillipe i va anul·lar el seu vol. Fins aquí
tot normal, si no fos que en comptes d’anul·lar el vol del M. en quëstió,
van i anul·len el d’un tal David Tarrasón… no comments, sans commentaires. Oh la la, quin/a babau… Sort vaig tenir del comandant de bord que en veure el nivell d’estupidesa del personal em va dir que el vol no s’enlairaria fins que haguessin resolt aquella fotuda
de pota gegant. Només per això m’haurien hagut de fer lloc a primera classe, o
almenys al costat d’una hostessa de vol i no col·locar-me al costat d’un
borratxo negre de dos metres que després d’haver-se fotut tot l’alcohol de
l’avió va seguir amb les ampolles de JB que havia comprat al duty free de
l'aeroport de Paris. Per acabar-ho d’adobar la meva maleta no va arribar i, després de 24
hores encara l’espero.
Aquí acaba el meu
primer relat d’aquest segon episodi en aquest gran país. Continuaré des de Goma,
la ciutat de pedra, negra de nit, negra de dia (veure en el mateix bloc,
entrada octubre 2013)
