Tembo

 

To be or not to be...

Interessant encontre amb els bonobos, l'espècie de primats més propera a nosaltres. La divisió entre entre el ximpanzé gràcil o bonobo (Pan paniscus) i el ximpanzé robust o comú (Pan troglodytes), es va produir fa 1,5-2,0 milions d'anys. És un clar exemple d’especiació al•lopàtrica o geogràfica, ja que amb la formació del riu Congo, els bonobos van quedar aïllats al bell mig dels boscos de la conca del Congo, en una zona de bosc pantanós situada entre el riu Congo al nord i els rius Kasai i Sankuru al sud, de manera que es va trencar el flux gènic entre les dues poblacions.

http://forwhattheywereweare.wordpress.com/category/bonobo/

Lola ya Bonobo, el paraís dels bonobos. 

Bienvenue à Lola ya Bonobo! En lingala, la langue locale, 'lola' signifie le ciel, le paradis, un endroit sacré où l’on n’aura plus jamais peur, ni faim, ni soif. Lola ya Bonobo c’est 'le paradis des bonobos'.

http://www.lolayabonobo.org/sanctuaire.htm

He passat les meves darreres hores al Congo en aquest paraís, i observant-los reconec el nostre gènere... Efectivament, amb un 98.7 per cent de l'ADN humà, els bonobos exhibeixen expressions i gestos molt semblants a les nostres. 

Que bien estoy, tumbado a la bartola

 

El guia ens explica algunes anècdotes dels bonobos: En Tembo (elefant en lingala, però també la marca d'una cervesa local!) és un veterà i se les empesca totes per superar la tanca electrificada i sortir a passejar, a veure món. Doncs experimentant va trobar la manera d'escapar. Va anar escarbant la terra fins que va aconseguir passar per sota de la tanca. Així va ser com va aconseguir fugir la primera vegada. El més gràciós de tot, però, va ser que el van trobar a uns dos quilòmetres, assegut en un bar bevent una cervesa de la marca Tembo... Els bonobos son molt socials i aprenen els uns dels altres. És així com els companys d'en Tembo van utilitzar la mateixa estartègia per fugir, aquesta vegada, però no van anar tant lluny. Es van limitar a fer uns pocs metres i dirigir-se cap a la botiga del santuari. Allà els van trobar, asseguts bevent Coca-Cola i mirant el documental de bonobos que feien a la televisió. Un tercer bonobo, més espavilat encara, va descobrir que la fusta no és conductora i va recolzar un tronc contra la tanca que li va fer de pasarrel·la per passar a l'altra banda. 

Ah, i per acabar-ho d'adobar, Lola ya Bonobo, acull bonobos orfes i té cura d'ells fins que son adults i poden ser reintroduïts al medi salvatge. És per això que hi ha un espai habilitat per als més petits, una escola bressol on fan les mateixes activitats que els nostres infants, juguen amb cordes, veuen llet de vaca del biberó, escolten contes, i segons ens diu el guia, aprenen francès i lingala... Realment si haguessin desenvolupat la parla, la única cosa que ens diferenciaria d'ells seria la pelositat... , no tothom però... ;-)

Blau, groc, vermell...

La RD Congo no és només negre, també és blau, groc, vermell, verd..., cor i ànima,... Un dia al camp, en contacte amb la gent, amb camperols i camperoles i deixes de veure-ho tot negre, pobre, cutre i comences a veure els colors, la joia de la gent, la il·lusió i les ganes de viure,... -tot i que segueix sent negre, pobre i cutre...-´

La conversa que he tingut amb en Moisés, un guarda de l'Hotel Elila a Bukavu on vaig passar les nits de dilluns i dimarts il·lustra molt bé l'esperit de la gent. -Habari masuri! Monsieur David (perquè és increïble, la segona vegada que et veuen i ja recorden el teu nom), quelle est la situation à Goma?- Jo li responc que tranquil·la, que no hi ha hagut més disturbis, i que no sembla que n'hi hagi d'haver en breu, però que no se sap mai...(quan escrivia aquest breu relat semblava que tot estava tranquil, però des dijous, per una provocació del M23 o de les FDRC, a saber, la situació torna a ser tensa....). En Moisés es queda pensatiu i em respon, que ja n'estan tips de guerra, que la gent vol viure en pau. Jo li comento que els canvis han de venir de la gent, que els conflictes en els que ens veiem inmersos venen de decisions de dalt, a nivell polític i que responnen a interessos de pocs, però qui reb sou vosaltres, els camperols, la gent que menys té. Ell em somriu i em pregunta: És això que vas pregonant pel món? jo, me'l miro, somric i li responc, no, però quan tinc l'ocasió ho intento. Em dóna la mà i em diu Jambo, adéu en swahili.
Passat el primer impacte, el shock d'haver d'afrontar-te amb una realitat punyent com la d'aquest país, on tot és hostil, vas entrant poc a poc i t'ho comences a mirar tot amb uns altres ulls, la gent et somriu i tu els tornes el somriure.

Dona i fill en un taller a Mulamba (Walungu, Sud Kivu)

Conreus sobre les cendres del Nyarongo (Goma, Nord Kivu)

En un dels tallers que hem fet a Luhonga, un poblat que es troba a Masisi (Nord Kivu), els camperols que estan confinats en una superfície de terra molt petita, rodejats de grans concessions i propiets privades, ens diuen que la llenya la van a buscar al parc Virunga, que no tenen més opció perquè no poden accedir als boscos (a la poca superfície que queda). De camí cap a Masisi s'observa un trànsit continu de bicicletes, chikudus i camions carregats de carbó que prové del mateix parc.

A l'est de RDC no hi ha un problema de terra, el que hi ha és un limitadíssim accés, perquè la major part està en mans de privats, èlits polítiques, concessionaris, que en moltes ocasions es fan valer de grups armats (els famosos senyors de la guerra), que massacren a les poblacions locals, es queden amb les seves terres i els forcen a buscar refugi en camps o establir-se de manera espontània en llocs que esdevenen nous camps de refugiats. Aquesta és la trista i recurren realitat de l'est d'aquest país. Segons les darreres dades oficials proporcionades per OCHA (Oficina de Coordinació d'Assumptes Humanitaris de la ONU), al país hi ha 2.7 milions de persones desplaçades, el 60% a l'est del país.

Dones i nens del poblat de Lunhoga (Masisi, Nord Kivu)

Lloc espontani de refugiats a pocs quilòmetres de Goma (Nord Kivu)

Una població que porta més de vint anys en aquest situació, que s'ha acostumat a viure en un escenari de completa incertesa, de moviment continu, dels seus poblats, als camps de refugiats i quan les condicions millores intenten retornar als seus poblats i començar de nou, de zero, sempre hi quan la terra on es trobava la seva casa no se l'hagi apropiat algun poderós, que fa valer la llei escrita per demostrar que és propietat seva.

Durant el viatge vas passant carros blindats de la MONUSCO, jeeps de militars i de tant en tant et creues amb un check point, on en ocasions els militars et miren amb cara de perdona vides, no poden dir ni fer res perquè viatges en un cotxe blanc, un cotxe oficial, i representa que "som amics", en altres ocasions ni et miren perquè estan massa ocupats....

No se si tindré ocasió de veure molt més d'aquest país... ha estat un petit tast, molt petit. Del que si que estic segur és que el que he escrit al principi és veritat. Aquest país no és només negre i pobre, també és blau, groc, vermell, verd...

Mirada salvatge

Goma, ciutat de pedra

La chikudu és la bicicleta local, made in Goma, símbol de la ciutat. Em comenta en Gillian, que en temps passats, quan encara no havia arribat el motor, un home no podia casar-se si no tenia un chikudu, o terra. Els primers homes en posseïr-ne un van esdevenir rics ja que a l'època era l'únic mitjà de transport. Ara el continuen utilitzant per transportar però els propietaris no podran ni donar el chikudu com a dot ni esdevenir rics.

Avui, després d'una setmana a Goma, de casa a l'oficina i de l'oficina a casa, sempre el mateix recorregut conduint un 4x4 blanc, directe, sense atura-me, he decidit anar a donar un tomb. En Gillian m'hi  ha acompanyat. La ciutat s'extén des del peu del volcà Nyarongo pel nord fins al llac Kivu. L'última erupció del volcà va ser l'any 2002. La lava va sortir de terra i es va formar un riu que va arrassar tot el que se li va posar pel davant. Només va quedar en peus el mur central de l'antiga catedral. Se suposa que gràcies a la seva forma triangular va aguantar l'embestida. Anem pujant direcció del volcà, resseguint el camí que va traçar la lava. A banda i banda cases de fusta construïdes a sobre de la roca volcànica. Un paisatge llunàtic. Encara es poden veure blocs de lava solidificada, testimonis de la catàstrofe.

Negre

Negra nit, negre dia.

Sota els peus nus, el sòl negre.

Els murs de les cases negres com el carbó.

Vius inmers en la incertesa del demà,

la incertesa de tornar a veure

com el cel blau es torna vermell,

com la teva casa es fon com l'or.

El teu únic tresor confós entre les runes del que va ser la teva ciutat.

 
Mentres observo aquest paisatge dantesc, penso que aquest poble ha patit de tot, guerres i catàstrofes naturals. Només els falta que els caigui al damunt un meteorit. Li comento al Guillian que es com si la tragèdia formés part de les seves vides, després de la destrucció tornen a comencar, tornen a alçar la casa i al mateix lloc, sense pensar que el Nyarongo podria revifar amb la mateixa força. El nens, s'apropen al cotxe cridant somrients: muzungu fes-nos una foto! En Guillian em respon que és Déu qui els dona la força per seguir endavant.

Seguim viatjant enmig d'aquest escenari desolador, pero al carrer la vida segueix. Un grup de nens que sembla facin cua esperant el seu torn, estan mirant la TV. Aquesta caseta de fusta deu ser l'únic punt de llum del barri jiwe (pedra en swahili).

Després d'aquest viatge, perquè no es pot dir d'altra manera, m'he sentit estrany, he pensat que mai no havia vist res igual, m'he preguntat com pot conviure un milió de persones en una ciutat com aquesta, on la gent no pot imaginar el que es disposar d'uns serveis bàsics: aigua? la van a buscar al llac i la porten dos quilòmetres amunt per un pedregar empenyent el chikudu;  llum? la del sol, quan es de dia i quan el cel no es torna vermell  de foc; clavagueram? què és això?; i, per cuinar, utilitzen carbó, que d'això no en falta, perquè els boscos que envoltaven la ciutat se'ls van endur el Nyarongo i els rwandesos.

En arribar al carrer principal que travessa Goma d'oest a est, l'únic carrer asfaltat, veig un rètol que em crida l'atenció, un anunci de cremes infantils on hi apareix una mare amb el seu nadó sota el titol: Introduction d'Afrique baby care...

Harusi

És dissabte, el meu primer dissabte a Goma, capital de Nord Kivu. Per arribar-hi hem viatjat durant quatre hores en un vaixell de la companyia Iusi express (Kivu Queen). El viatge transcorre plàcidament, el Michele, Coordinador de la FAO zona Est de la RD Congo em comenta a cau d’orella. – Mira que bonic, si no fos pels conflictes i les guerres això seria el paradís-. Té raó, el llac Kivu és un dels Grans Llacs d'Àfrica amb una superfície 2.700 km2 situat a 1.460 m sobre el nivell del mar i per la seva configuració morfològica s’han originat nombroses illetes i badies. Anem deixant enrere poblats de pescadors, petits oasi de terra en mig d’un mar d’aigua dolça.

Més enllà de voler explicar cada moment del meu viatge, em centraré en el que volia explicar quan m’he posat a escriure. Harusi, vol dir casament en swahili. La raó per la qual he donat aquest títol a aquest post. Mentre estava assegut a l’escriptori de l’habitació, de sobte el paisatge ha canviat, Com un miratge han anat apareixent dones amb llargs vestits de colors, amb prou feines es deixaven veure ja que es confonien amb les flors del jardí. He deixat el que estaven fent i m’he apropat a la finestra. De sobte he pensat que era massa bonic per deixar-ho passar. Sense pensar-ho dues vegades he agafat la càmera de fotos i com un caçador furtiu m’he posat a disparar. Encara no comprenia a que es devia tanta elegància, quan ha aparegut la núvia amb les dames d’honor, totes vestides amb llargs vestits blancs. El resultat, una fotografia en blanc i negre amb un fons blau, l’immens llac Kivu.

Mimetisme

Cap a l’Est de la RDC

El despertador sona a les 4:45 am. Avui viatjo cap a Bukavu, capital provincial de Sud Kivu, antiga ciutat colonial situada al sud del llac que dona el nom a la província. El viatge el faré amb un avió de les forces de la ONU que surt des de la base que la MONUSCO, missió de les NU amb el mandat de la estabilització del Congo (United Nations Organization Stabilization Mission in the Democratic Republic of the Congo NGO Non-governmental Organization), té a Kinshasa. A l’aeroport hi veig de tot, des de consultors com jo, representants de les agències governamentals, cascos blaus provinents de diferents nacionalitats, etc. La sensació és estranya per a mi, em trobo immers en una dimensió nova, desconeguda, aliena a les anteriors experiències viscudes. Mentre estic fent cua per pagar les taxes em pregunto si no seria millor viatjar en un vol regular, ja que enmig de tanta protecció em sento vulnerable ja que som un blanc perfecte, un avió carregat de representants de les NU, objectiu de les forces desestabilitzadores que hi ha al país. És en aquest moment que em demano qui em manava emprendre aquesta aventura africana. Poca llibertat de moviment ja que no pots saltar les normes específiques de seguretat del Departament de seguretat de les ONU (UN-DSS) per la RDC, com per exemple sortir de l’àrea de protecció designada, o agafar un vehicle no oficial, o passejar-te després del toc de queda (després de les 20:00 no pots sortir de casa).

Finalment l’avió s’enlaira, em relaxo, agafo un informe i em poso a treballar. De tant en tant miro per la finestra. Només hi veig un mar de núvols ja que som en plena estació de pluges i el cel està completament cobert. Pel comportament de la gent intueixo que tots els passatgers han fet aquest viatge més d’una vegada. Després de dues hores i mitja el pilot anuncia el descens. La primera imatge que veig és el llac Kivu, i al fons les muntanyes de Rwanda. El paisatge ofereix un mosaic de petites plantacions de mandioca, blat de moro, bananers, etc., rodejades per grans extensions de pastures o explotacions agroindustrials, un nou procés a escala global d’acaparament de terres, en aquest cas per part “d’homes forts” locals amb el vist-i-plau del govern provincial. Un sistema de tinença de la terra corromput en favor de pocs homes poderosos, polítics, militars, etc. L’avió aterra a l’aeroport de la MONUSCO. Des de la finestra veig tancs de combat, jeeps dels cascos blaus, una base de les unitats de pau de Paraguai, torres de guaita al llarg de la pista d’aterratge. El congoloseos a l’altra banda del filat no s’immuten, ja estan acostumats a aquest moviment blanc d'homes amb corbata. 

A la sortida m’espera en Geromme, un xofer autòcton de la FAO-Bukavu. Pujo al jeep blanc i emprenem el camí cap a la ciutat. Podríem dir que aquesta ha estat la meva primera impressió de l’Àfrica negra, l’Àfrica rural, l’Àfrica que tantes vegades em vist en pel·lícules o que hem imaginat escoltant un disc o llegint un llibre. La carretera de terra recorre una trentena de quilòmetres fins arribar a la ciutat. A banda i banda camps de conreu, homes, dones i nens treballen manualment la terra. No hi ha cap sistema de tracció, llauren amb l’aixada sota el sol punyent de mig dia. En els camps destaquen els colors dels vestits de les dones. 

A mesura que avancem me n’adono del grau de degradació dels sòls, fruit de la deforestació de zones de gran pendent. Superada una collada visualitzo al fons de vall el llac Kivu. El cotxe redueix velocitat i comença el descens per una pendent pronunciada que porta fins al llac. Al fons la ciutat de Bukavu, pel camí gent, molta gent, mercats locals, les dones que venen fruita, jeeps blancs que van i venen, i de tant en tant un control de l’exèrcit. Al llac, veig amarrades les barquetes dels pescadors artesanals. Finalment hem arribat a Bukavu, localitazada a la vora sud-occidental extrema del llac Kivu, a l'oest de Cyangugu a Rwanda, i separada d'ella per la desembocadura del riu Ruzizi. Aquesta ciutat, m’acollirà els propers dos dies (2-3 d'ctubre), on hi tindrà lloc un taller per tractar la qüestió de la terra al Sud del Kivu, al qual he estat convidat a participar.

Aquest petit relat ha estat per il·lustrar el meu dia a dia des que he aterrat en aquest país per mostrar un món surrealista, dues realitats que conviuen en un territori que ha patit i continua patint els estralls d’un conflicte latent, un conflicte que no acaba i que només té un perdedor, els camperols i camperoles d’aquest país, un país amb una reserva de terra de 234.000.000 ha i una inestimable font de recursos naturals (més de 100.000.000 ha de bosc tropical, el 45% encara bosc primari).

A partir d’ara explicaré només anècdotes, breus relats sobre situacions viscudes, o sobre impressions.

Asante Sana, moltes gràcies per seguir-me

République démocratique du Congo

El nord d'Àfrica a vista d'ocell

Primer contacte amb la realitat 

Encara em tremolen les mans mentre escric.

Finalment he decidit aventurar-me i anar a peu fins Chez Nicholas, un restaurant italià molt recomanat que es troba a l’Avenue de la Justice, a uns 3,5 km de l'hotel on estic allotjat, León Hôtel . Abans de sortir de l’habitació he pensat que seria millor deixar el passaport. Surto al carrer i em dirigeixo cap al Boulevard 30 Juin, l'artèria principal que travessa el centre de la ciutat, connectant el sud de Gombe (districte polític i de negocis de Kinshasa) amb la zona oest de Kintambo i Ngaliema. Aprofito un pas zebra per creuar a l'altra banda. No se quan deu mancar per arribar al restaurant, la única cosa que se és que haig de seguir recte.

De sobte, un cotxe s’atura al meu cotat, un cotxe vermell bastant atrotinat. Un Sr. gros es dirigeix cap a mi. – Où alez-vous monsieur?.  Jo que li responc parsimoniosament quan de sobte em demana la documentació. -En aquest moment em poso en la pell dels africans que contínuament se senten assetjats per la policia als nostre països-. Li dic que no la duc a sobre, que he pensat fora millor deixar-la a l’hotel. Comença una discussió. Jo mantinc la calma mirant d’explicar-me, quan de sobte em diu que pugi al cotxe.

Pànic!

Li dic que jo aniré a peu fins l’hotel i que ells em segueixin. Ell molt empipat em diu que pugi immediatament al cotxe. Li demano que com se que son policies, que la primera cosa que m’han dit en arribar al país és que no pugi a cap cotxe amb desconeguts. L’home s’emprenya encara més i m’obliga a pujar. Em fan seure al darrera, enmig de dos homes també grossos que m’ensenyen les respectives plaques davant la meva incredulitat. De sobte l’home gros treu una pistola de la guantera. Intento aguantar la calma i raonar amb ell. I ell, encara emprenyat, em diu que de la mateixa manera que un negre no es pot passejar pels nostres carrers sense papers, aquí un blanc tampoc pot fer-ho. Jo li dic que té tota la raó i aquí comença a disminuir la tensió. El policia del meu costat li diu està bé, que em deixi anar. Abans, però em fa treure tot el que tinc a la butxaca i m’agafa la cartera. Li dic que no hi duc res, que només he agafat uns francs per anar a dinar. Me la torna i em diu que puc marxar i amb un to amenaçador em recorda que no surti més sense la documentació a sobre.

Alleugerat però tremolós segueixo caminant. Un cop a recer de les mirades miro a dins la cartera i me n’adono que hi manquen 10.000 F.c. Podríem dir que he pagat la patenta, 10$ de peatge per aterrar en aquest país. Podria haver estat molt pitjor, em dic. 

Vista des de l'habitació de Léon Hôtel