Nicaragües: en viatge a través d’un país que al mateix temps son molts països … (I part)

Nicarague: in viaggio attraverso un paese che é molti paesi

Decidim partir per descobrir quantes Nicaragües s’amaguen sota la mascara del macho ratón[1]. La companyia la formen dos catalans (palo alto i Lulu), una italiana (Campanellino o colibrí), un holandès (Ericito o Holandés mejorado o palo mayor) i dos pardalets nikitas (la reina de las Segovia i Nikito).

Decidiamo partire per scoprire quante Nicarague si nascondono sotto la maschera del macho ratón[1]. La compagnia si compone di due catalani (palo alto e Lulù), un'italiana (Campanellino o colibrí), un olandese (Ericito o olandese migliorato o palo mayor) e due tortore nikitas (la regina de la Segovia e Nikito).

[1]El Macho ratón o güegúense simboliza la resisteza pacifica a la cultura forzada de parte de los españoles hacía el indígena. Nace como drama comico donde sobresale la ingeniosidad y autoburla del nicaraguense. Los textos son una mezcla de español y nahualt que se combinan en codigos y dialogos ingeniosos e incomprensibles a los conquistadores.

[1] Il Macho ratón o güegüense simbolizza la resistenza pacifica alla acculturazione forzata degli spagnoli verso gli indigeni. Nasce come dramma comico in cui riluce la ingegnosità, il gioco degli equivoci e l’autoironia del nicaraguense. I testi in spagnolo e nahuatl si combinano in codici e dialoghi incomprensibili e ingegnosi per i conquistatori.

“Per això defensem la frontera del nord”….

“Per questo difendiamo la frontiera nord”….

En els anys ’80 la serralada de Dipinto-Jalapa era una frondosa massa boscosa, relicte de la retirada dels gels, de pins i roures gegants, de pinyes i aglans desproporcionades. Era la defensa natural de les incursions dels marines nord-americans, de la guàrdia nacional de Somoza i de la contra que, amb el suport de les bases ianquis que estaven en territori Hondureny, cercaven ocupar la vall, graner de Nicaragua… l’herència d’un fratricidi, a la fi del conflicte, ha deixat l’aspre paisatge disseminat de mines antipersones que han continuat explotant en els anys ’90 contra nens i camperols, mutilats i oblidats…
Enfilant la “montana verda” vers la frontera amb Hondures, el paisatge apareix transformat de la imatge que els llibres i la història semblaven dissenyar… avui les vessants estan nues… únicament alguns pins raquítics en els cims….. testimonien el pas del “gorgojo”, un insecte que en el ’99 va devorar el pi després que els incendis, la desforestació i l’huracà Mitch els hagués debilitat.

Pais de contradiccions, les muntanyes del nord deixen l’esguard atonit davant la vida que continua: carros traginats per bous plens de gent, el somriure i la gentilesa orgullosa de les dones i nenes que duen la càrrega per barret, els pagesos amb el seu “machete” i el barret de palla, que imagines a la nit ballant en els passadissos interns oberts a la cort de les cases de taquezal i teules.

Negli anni ’80 la cordigliera Dipilto-Jalapa era una foltissima massa boscosa, retaggio dell’ultimo ritiro dei ghiacci, di pini e rovere giganti, di pigne e ghiande sproporzionate. Era la difesa naturale dalle incursioni dei marines nordamericani, della guardia nazionale di Somoza e della contra che, appoggiata dalle basi in territorio “hondureño”, cercava di occupare la valle, granaio di Nicaragua … l’ereditá di un fratricidio, alla fine del conflitto, ha lasciato l’aspro paesaggio disseminato di mine antipersona che hanno continuato a esplodere negli anni ’90 contro bambini e contadini, mutilati e dimenticati…..
Salendo la “montagna verde” verso il confine con Honduras, il paesaggio ci appare trasformato dall’immagine che i libri e la storia sembrano disegnare…. oggi le pendici appaiono denudate … solo pochi pini rachitici sui cucuzzoli testimoniano il passaggio del “gorgojo”, un insetto che nel ’99 divoró il pino dopo che gli incendi, la deforestazione e l’uragano Mitch li aveva debilitati.

Paese di contraddizioni, le montagne del nord lasciano lo sguardo attonito davanti alla vita che continua: carrette piene di gente trainate da muli, i sorrisi e la gentilezza orgogliosa di donne e bambine con le loro cariche sulla testa, i contadini con il loro “machete” e il loro cappello di paglia, che immagini la notte ballando nei corridoi interni aperti al cortile delle casone di taquezal e tegole….

A la recerca dels orígens perduts Mozonte i Ciudad Antigua son dos exemples de la colònia i de l’artesania rescatats de la sang indígena chorotega i nahua, d’origen mesoamericà quan Nueva Segovia era rica i ocupava la meitat del país, quan la població local era mà d’obra exportada a les mines i plantacions de cafè, quan la lluita era amb els pirates (el més famós el francès Raveneu de Lausson, nom noble i cor dur), els miskitos de la Costa Atlantica i els anglesos.

Alla ricerca delle origini perse...Mozonte e Ciudad Antigua sono due esempi di architettura della colonia e di artigianato riscattato dal sangue indigena chorotega e nahua, di origine messicana, quando Nueva Segovia era ricca e occupava metá del paese, quando le popolazioni locali erano mano d’opera esportata alle miniere e le piantagioni di caffé, quando la lotta era con i pirati (il piú famoso, il francese Raveneu de Lausson, nome nobile e cuore duro), i miskitos della costa atlantica e gli inglesi ....

Del nord a la costa negra viatjant en un Land Cruiser blau, vell com la revolució …

Dal Nord alla Costa negra viaggiando in un Land Cruiser blu, vecchio come la rivoluzione …



El pájaro azul inicia el viatge que ens durà d’Estelí a Kukra Hill, de les muntanyes del centre nord de Nicaragua a la Laguna de Perlas. Les dues primeres hores transcorren al llarg de la Panamericana, la columna vertebral viaria que travessa el país de nord a sud. El paisatge canvia amb l’orografia, deixem enrere les muntanyes d’Estelí per endinsar-nos dins la gran vall de Sebaco. Els arrossars prenen el protagonisme, centenars de garses sobrevolen els aiguamolls artificials que ocupen kilòmetres i kilòmetres. Després de dues hores arribem a San Benito, d'on surt la carretera que ens durà al Rama. La primera imatge que ens copsa, son els assentaments de sense terra que esperen obtenir un lot de terra per poder instal·lar la seva humil llar. Aquesta imatge l’havíem vist al Brasil, on famílies senceres estan a l’aguait per ocupar terres abandonades que per llei no compleixen la funció social. A Nicaragua, el problema de tinença de la terra va en augment. La reconcentració de terres per part d’empresaris estrangers i nous rics nicaragüencs que des ’90 han anat incrementant els seu poder i el control de capital i recursos, ha forçat als ex-membres de les cooperatives dels anys ’80, que es van dissoldre amb la crisi econòmica i les politiques liberals, i a ex-combatents a ocupar terres marginals. Les darreres dades del PNUD indiquen un retrocés en les estadístiques amb un augment cada cop major de desigualtat econòmica i social i al mateix temps un increment en les problemàtiques ambientals i la vulnerabilitat dels sistemes naturals. Deixem enrere aquesta visió reveladora i seguim endavant travessant els departaments de Boaco y Chontales, terres de vaques i vaquers. En aquests departaments, el paisatge segueix mostrant la cicatriu del “machete”, l’empremta que deixa l’avançament de la frontera agrícola, el preu d’un bistec de vedella...
Després de més de 8 hores de viatge arribem al Rama, ciutat fluvial, únic node que uneix les dues costes, les dues Nicaragua que des de sempre han estat dividides. Del seu port surten diàriament les càrregues de fusta i oli de palma cap al Pacífic i les pangas que transporten als colons i treballadors mestissos cap a la costa Atlàntica, a Blufields, la capital de la RASS (Región Autónoma Atlántico Sur). La ciutat va ser totalment destruïda l’any 1988 per l’huracà Joan, i ha estat reconstruïda sense cap gràcia. Es presenta hostil, bruta i fosca, no mereix una pausa però ens veiem obligats a fer nit a l’hostal Johana.

Il pájaro azul inizia il viaggio che ci porterà da Estelì a Kukra Hill, dalle montagne del centro nord alla Laguna de Perlas. Le prime due ore trascorrono lungo la Panamericana, la colonna vertebrale viaria che attraversa il paese da ord a sud. Il paesaggio cambia con l’orografia, lasciando alle spalle le montagne per entrare nella grande valle di Sebaco. Le risaie prendono i protagonismo, centinaia di sorvolano gli stagni artificali che occupano chilometri e chilometri. Dopo due ore arriviamo a San Benito, da dove inizia la strada verso l’altra Nicaragua. La prima immagine che affonda il suo coltello sono gli insediamenti dei senza che aspettano per poter un giorno ottenere un pezzetto di terra dove installare un letto e il fuoco. Questa immagine, così familiare in Brasile e Perù, dove famiglie intere vivono sotto un sacco di plastica nero attenti al momento in cui occupare le terre abbandonate che non compiono la funzione sociale, é nuova per noi in Nicaragua. Qui il problema sappiamo che é in aumento. La riconcentrazione delle terre da parte di impresari stranieri e nuovi ricchi nicaraguensi che dagli anni ’90 hanno accresciuto il loro potere e controllo sul capitale e le risorse, ha obbligato a ex combattenti e a ex membri delle cooperative degli anni ’80, sciolte con la crisi economica e le politiche neoliberali, a occupare terre marginali per essere ancor più marginalizzati. Gli ultimi dati del PNUD indicano un retrocesso delle statistiche con un aumento della disuguaglianza economica e sociale e allo steso tempo un aumento nelle problematiche ambientali e nella vulnerabilità dei sistemi naturali.
Lasciamo dietro di noi questa visione e i nostri pensieri per attraversare i dipartimenti di Boaco e Chontales, terre di vacche, rodei e cow boy. Qui il paesaggio ci mostra le cicatrici del “machete”, l’impronta che lascia l’avanzare inesorabile della frontiera agricola, il prezzo di una bistecca di vitellone....
Dopo 8 ore di viaggio arriviamo al Rama, città di fiume, nodo unico che unisce le due coste, le due Nicarague che da sempre sono state divise. Dal suo porto escono ogni giorno i carichi di legname e olio di palma verso il Pacifico e le “pangas” che trasportano i coloni e i lavoratori mestizos verso la costa Atlantica, a Blufield, la capitale della Regione Autonoma Atlantico Sud. La città è stata totalmente distrutta nell’88 dall’uragano Joan ed é stata ricostruita senza nessuna grazia. Si presenta ai nostri occhi ostile, brutta e oscura. Non merita una pausa però ci vediamo obbligati a fermarci una notte all’hotel Joana, hotel di passanti frettolosi.

“Del Rama a la Perla del Carib”...

“Dal Rama alla Perla del Caribe”...

L’anterior president de la República, Enrique Bolaños va inaugurar la carretera Rama- Kukra Hill al mes de setembre de 2006, finançada pel govern japonès, com revelen les plaques que van apareixent al llarg del recorregut.

L'anteriore presidente della Repubblica, Enrique Bolaños, ha inaugurato la strada Rama- Kukra Hill nel settembre 2006, finanziata dal governo giapponese, come dimostrano i cartelli che appaiono lungo il cammino.

En aquest tram de viatge descobrim que no existeix una frontera agrícola per que no hi ha frontera. On esperàvem trobar una transició cap a la selva únicament trobem pastures sense vaques que deixen pas en els darrers 50 quilòmetres a les plantacions de palma. El paisatge que hauria hagut de ser -una diversitat de colors, olors, d'animals i plantes, sons, rumors i remors, moviments, humitat, ombra i llums que es difracten en milers de jocs, està transformat en una monòtona i immòbil visió que es perd en un mar de palmes. Aquesta desolació es reflecteix en l’ànima i les cares cremades dels treballadors temporers que deixen la pell en les explotacions d’oli de palma.

In questo tratto del cammino scopriamo che non esiste una frontiera agricola perché non c’è frontiera. Dove speravamo di trovare una transizione verso la selva unicamente troviamo pascoli senza vacche che sono sostituiti poco a poco dalle piantagioni di olio di palma di cocco. Il paesaggio che avrebbe dovuto essere una diversità di colori, olori, animali e piante, suoni, rumori e versi, movimenti, umidità, ombra e luce che si rifrange in mille giochi, è stato trasformato in una monotona e immobile visione che si perde all’infinito in un mare di palme. Questa desolazione si riflette nell’anima e nei visi bruciati dal sole dei lavoratori temporali che lasciano la pelle nelle piantagioni di palma.

Afortunadament els nostres ulls comencen a gaudir d’un nou paisatge a mesura que ens anem apropant a la Laguna de Perlas. Una zona d’aiguamolls que comença en les pastures innundables d’herbàcies, palmes, tapissos microbians, incrustacions de sals, dròsseres, passant per les jonqueres amb nenúfars, els manglars fins entrar a la llacuna. Un ecosistema on els biòlegs i botànics del grup ens perdem durant una bona estona.

Fortunatamente i nostri occhi attoniti cominciano a poter godere di un nuovo paesaggio mano a mano che ci avviciniamo alla Laguna de Perlas. Una zona di paludi ci accoglie, ed iniziano i pascoli inondabili, le palme, i tappeti microbici, le incrostazioni di sale e drosera, per trasformarsi in giunchi, ninfe d’acqua e mangrovie ed entrare, infine, nella laguna. Un ecosistema dove i biologi e botanici del gruppo si perdono per un po’….

Quan arribem les primeres sensacions ens deixen bocabadats: el sol caribeny ens encega, les cases de fusta i palla, algunes alçades sobre quatre potes, formiguegen de nens negres, els colors esbalaeixen, la musica ens droga, l’olor de mar i peix ens embriaga (pel que fa la part nikita u afiliats fa mesos que no tastem un filet que no sigui findus). Darrer diumenge del any i ultima missa a la església morava (la més difosa en ser la primera a guanyar la zona gracies als predicadors holandesos que van a inici del segle XIX, després que els jesuïtes catalans, primer a tocar terres caribenyes-jamaicanes nicaragüenques, perdessin la partida...) plena de bellesa negra i mulates que dansen al ritme del reggae, mentre que sona a les cases, al port, als carrers, memòria d’un passat llunyà. La musica es el reflexa de l’alegria, de la unió-desunió i del caràcter cadenciat i pausat de la gent de la costa, fusió de diverses ètnies indígenes originàries (Sumu-chontales i rama) amb els esclaus negres introduits pels anglesos provinents de Jamaica i de les altres colònies afro-caribenyes, per formar les poblacions creoles, garifones, miskitos... La especialitat del país: saber passar de la guerra a la convivència... tornem a posar a prova la famosa gentilesa nica i els prejudicis que ens perseguien els deixem als nikitas que ens acompanyen per deixar-nos transportar dels instants, hello man, hey man, “reggeando i callypsando” amb ells.

Quando arriviamo le prime sensazioni ci lasciano attoniti: il sole caribeño ci acceca, le case di legno colorato e paglia, a volte rialzate su quattro zampe, brulicano di bambini neri, i colori ci abbagliano, l’odore di mare e pesce ci attrae. Ultima domenica dell’anno e ultima messa nella chiesa morava (la piú diffusa perché la prima a impiantarsi ad opera dei predicatori olandesi arrivati all’inizio dell’ottocento), piena di bellezze nere e mulatte che danzano con le anche al ritmo del reggae, mentre questo risuona nelle case, nel porto, nella strada, memoria di origini lontane. La musica é il riflesso dell’allegria, dell’unione-disunione e del carattere cadenzato e pausato della gente della costa, fusione di diverse razze indigene originarie (Sumu-chontales y rama) con gli schiavi negri introdotti dagli inglesi dalla Giamaica e dalle altre colonie afro-caribeñas, per formare le popolazioni creoles, garifonas, miskitos....
La specialità del paese... sapere passare dalla guerra alla convivenza....ancora una volta mettiamo a prova la famosa gentilezza nica e i pregiudizi che ci accompagnavano li lasciamo ai nikitas che stanno con noi per lasciarci trasportare dai momenti, dagli hello man, hey man, “reggeando e callypsando” con loro.

Un cap d’any especial: com en un film hem arribat a la illa dels quatre pirates, set cocos i una hamaca.

Un capodanno speciale: come in un film siamo arrivati all’isola dei quattro pirati, sette cocchi e un’amaca.

Després de negociar amb els pescadors que transiten pel moll de Laguna de Perlas, obtenim el via-via que ens durà a Cayos Perlas, un arxipèlag d’aigües blaves conformat per 18 illetes de sorra blanca i palmeres. Un indret per perdre’s ben acompanyat i deixar-se transportar, lluny, ben lluny. Després d’una hora de navegació difícil, més propi d’un parc d’atraccions que d’un viatge de plaer pel carib, amb l’esperança que si naufraguem ens vindrà a rescatar l’helicòpter del RACC, ancorem a una de les illetes. Sense pensar-ho dues vegades en submergim en les seves aigües càlides i nedem entre coralls i estrelles de mar. El dia es capgira amb una tempesta tropical que ens obliga a trobar refugi en unes carpes de plàstic negre situades al bell mig de la illeta....com sempre en la pel·lícula nica no podia mancar el deu güegüense que se n’enfot dels “cheles”. El vent bufa amb força, sort de l’aixopluc i del coco que ens han ofert els dos panguers que ens acompanyen. No podem deixar de riure, mentre repetim l’eslògan...- ven al Caribe a disfrutar del sol y sus playas vírgenes...- Afortunadament la tempesta passa ràpid i el sol caribè torna a fer-se present. Una capbussadeta i reprenem el camí de retorn cap a la Laguna de Perlas on ens espera la darrera nit de l’any. Sense planificar res, la nit surt rodona. Llagosta a la planxa seguida de 12 troços de pinya regada amb rom Flor de Caña (a falta de raïm) al ritme de reggae..... dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Feliç 2008 i a ballar!!

Dopo aver negoziato per circa tutta la mattina con i pescatori nel molo di Lagunas de Perlas (realmente non avevano altro divertimento che noi...) otteniamo il via libera che ci condurrà a Cayos Perlas, un arcipelago di acque calme e trasparenti, costituito da 18 isolette di sabbia bianca e palme. Un paradiso per perdersi ben accompagnati e lasciarsi trasportare, lontano, molto lontano. Dopo un’ora di navigazione difficile, più simile alle montagne russe che a un viaggio di piacere per il Caribe riusciamo finalmente a gettare l’ancora su una delle isolette, con la speranza che per lo meno naufragando possa riscattarci l’elicottero dell’assicurazione, come nei film. Senza pensarlo troppo ci immergiamo nell’acqua tranquilla e calda e nuotiamo fra coralli, stelle e cavallucci marini. La giornata si trasforma e in un momento ci troviamo sotto una tempesta tropicale, rifugiati sotto una tenda di plastica nera nel mezzo dell’isoletta isolata.... come sempre nel film “nica” non poteva mancare il Dio güegüense che prende per il culo il “chele”, lo straniero...Eolo sbuffa con forza...per fortuna i nostri pescatori ci distraggono con acqua di cocco da bere ...non riusciamo a smettere di ridere mentre ripetiamo lo slogan: “vieni al Caribe a goderti le spiagge vergini e il sole” Fortunatamente la tempesta passa rapida e il sole del Caribe ritorna a far sentire i suo calore. Un ultimo tuffo e riprendiamo il ritorno verso la Laguna de Perlas dove ci aspetta l’ultima notte dell’anno. Senza pianificare niente, la serata ci esce perfetta. Aragosta alla piastra con 12 pezzi di ananas e rum Flor de Caña ( visto che seguendo la miglior tradizione catalana dobbiamo sostituire 12 chicchi d’uva) al ritmo di reggae....dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Felice 2008 e a ballare!!

Un cap d’any especial: com en un film hem arribat a la illa dels quatre pirates, set cocos i una hamaca.
Després de negociar amb els pescadors que transiten pel moll de Laguna de Perlas, obtenim el via-via que ens durà a Cayos Perlas, un arxipèlag d’aigües blaves conformat per 18 illetes de sorra blanca i palmeres. Un indret per perdre’s ben acompanyat i deixar-se transportar, lluny, ben lluny. Després d’una hora de navegació difícil, més propi d’un parc d’atraccions que d’un viatge de plaer pel carib, amb l’esperança que si naufraguem ens vindrà a rescatar l’helicòpter del RACC, amarrem a una de les illetes. Sense pensar-ho dues vegades en submergim en les seves aigües càlides i nedem entre coralls i estrelles de mar. El dia es capgira amb una tempesta tropical que ens obliga a trobar refugi en unes carpes de plàstic negre situades al bell mig de la illeta....com sempre en la pel·lícula nica no podia mancar el deu güegüense que se n’enfot dels “cheles”. El vent bufa amb força, sort de l’aixopluc i del coco que ens han ofert els dos panguers que ens acompanyen. No podem deixar de riure, mentre repetim l’eslògan...- ven al Caribe a disfrutar del sol y sus playas vírgenes...- Afortunadament la tempesta passa ràpid i el sol caribè torna a fer-se present. Una capbussadeta i reprenem el camí de retorn cap a la Laguna de Perlas on ens espera la darrera nit de l’any. Sense planificar res, la nit surt rodona. Llagosta a la planxa seguida de 12 troços de pinya regada amb rom Flor de Caña (a falta de raïm) al ritme de reggae..... dong-dong-dong... ye-yi–ye– ye – yi ye ye ye ye ye ye ......Feliç 2008 i a ballar!!