domingo, 14 de septiembre de 2014

Bisoke




4:00 am Goma -6:00 pm Goma, i entre mig Rwanda, el Parc Nacional dels Volcans, habitat del Goril·la de muntanya, on la Diane Fossey va deixar la pell.


Travessar la frontera de la RDC amb Rwanda, a la Corniche és una tota una revelació. M’havien dit que Rwanda era la Suïssa Africana, una comparació que se’m feia difícil d’assimilar, ja que en el nostre imaginari va quedar retingut l’episodi de la guerra del 1994, el gran genocidi. Doncs només creuar la frontera, deixant Goma al darrera, entres a Giseny, ciutat turística per a rwandesos rics i estrangers residents (molts d’ells treballen a Goma). Carrers asfaltats amb enllumenat (a Goma 20 hores al dia no hi ha electricitat), amb ressorts i hotels de luxe. Un cartell que anuncia la platja del llac (Kivu beach), una parella de guiris caminen tranquil·lament...(a Goma no hi veus mai cap muzungu caminant tranquil·lament). Tan sòls una barrera i ens trobem en les antípodes, un país que ha reviscut, que ha sabut passar pàgina. Una hora i quart de carretera fins arribar a Kinigi, punt de trobada del parc. Per fer la mateixa distància al Congo necessitaries unes quatre hores com a mínim. 


He decidit pujar el Volcà Bisoke, 3.711 m, un volcà extint que pertany a la cadena de volcans Virunga, el tercer més alt amb un llac al mig del cràter, lake Ngezi. Fantàstiques vistes en totes les direccions: el Kalambasi (4512 m), el Mikeno (4437 m), els dos cims més alts de la cadena de Virunga. Diuen que rodejar el cràter és preciós per gaudir de les meravelloses vistes, però malauradament no es pot fer perquè el mateix volcà fa de frontera amb RDC, un país on la pau està encara lluny d’arribar. 
 
Paisatge rural (Rwanda)
Des de Kinigi ens porten al punt on comença el trecking, un camí empedrat s’enfila cap al peu del Bisoke. Anem passant poblats, rodejats de petits camps de conreu, fileres de “camellons” conreats ocupen ordenadament tot l’espai disponible. Em crida l’atenció un gran complex escolar de primària i secundària. El guia ens comenta que el 5% de les entrades del parc son destinats a projectes educatius. Els centres escolars que veiem han estat construïts amb els diners del parc. El 95% restant es dedica a la conservació del parc. Arribem al punt de sortida. Allà ens esperen els portadors, vestits amb un mono de color blau. Els guiris, -jo també ho soc, però no reprodueixo el patró-, els donen les motxilles. En el meu grup, l’únic que pujarà el Bisoke, hi ha quatre Australians, que el primer que fan es fers-se una foto amb els seus portadors. Ja n’he tingut prou, decideixo no fer el mínim esforç per integrar-me al grup. La resta de grups els portaran a veure els goril·les (després d’haver pagat 7000$). Comencem a caminar rodejats de camps amb grans extensions de flors blanques. El guia em comenta que es tracta d'una planta que s’utilitza per la producció d’un pesticida biodegradable. La flor de la qual es produeix la piretrina, Tanacetum cinerariifolium, és una planta herbàcia de la familia de les compostes  que s’adapta molt bé en sòls volcànics. Rwanda va començar a conrear la piretrina l’any 1996 (actualment el 15% de la piretrina al món ve de Rwanda). En aquesta zona, on pel tipus de sòls no es pot produir altres conreus per la comercialització, el Pelitre ha estat una alternativa per les poblacions locals. Les entrades de la venta d’aquesta planta s’inverteix en serveis, llibres, materials escolars, etc. http://www.pyrethrum.com/About_Pyrethrum/Growing_Regions.aspx
 
Collita de la flor "big daisy" (Tanacetum cinerariifolium)
Big daisy
Al cap d’uns metres arribem a l’entrada del parc on ens esperen els dos militars que ens acompanyaran. Per seguretat diuen, per defensar-nos de possibles rebels o caçadors furtius i/o dels búfals salvatges. 

Els guardes
Per arribar a la cima del Bisoke hem de salvar un desnivell 1150m en 9 km recorregut. El paisatge és meravellós, vas endinsant-te en el bosc tropical, la terra volcànica seca, arrels d’arbres arbres gegants que barren el pas. Envoltat de sorolls només penso que estic en el territori del goril·la de muntanya, on es va rodar “gorilas en la niebla”. Em separo del grup i avanço al ritme dels dos militars per no sentir més els australians que no paren de xerrar. Un dels militars, l’Emmanuel em comenta que es com si estiguessin a casa mirant la tv. A pas de soldat, arribem al cim en poc més de dues hores. Un cop a dalt, extenuat de l’esforç, quedo meravellat de tanta bellesa. Entre els núvols es dibuixa la silueta escarpada del volcà Mikeno.

Cim del Bisoke amb silueta del Mikeno al fons, entre els núvols
El llac Ngezi amb el volcà Kalambisi al fons
L'Emmanuel al cim del Bisoke
La baixada amb el Kalambisi entre els núvols

 A la baixada tornem a separar-nos del grup. Si tenim sort podríem creuar-nos amb un grup de goril·les. A mitja baixada sentim uns crits eixordadors, els goril·les semblaven a prop. Comencem a córrer mentre en Emmanuel em va dient repetidament que avui és el dia... –estava tant emocionat com jo- En apropar-nos a la zona on venien els crits el meu cor ha començat a accelerar-se, tum-tum-tum-tum. Estava excitat de pensar que els veuríem. De sobte l’Emmanuel s’ha endinsat entre la vegetació, l’he seguit sense fer cas de les ortigues que travessaven els pantalons, era com si m’estiguessin clavant milers d’agulles. Però jo no sentia res, només volia veure’ls. Darrera unes mates hem sentit sorolls, pensàvem que allà estaven. Però no, potser era un goril·la petit, o potser un altre animal. Mentre tornàvem cap al camí hem tornat a sentir els crits, però aquesta vegada venien de lluny. El guia ens comenta que el seu crit es pot sentir des de dos quilòmetres de distància, malgrat l’espessor de la bosc. Al tornar al camí hem creuat un grup que fa monitoratge dels goril·les i ens han dit que en aquesta època de l’any van a les zones de bosc de bambú i que és difícil veure’ls a la part alta del bosc. Next time, em diu. Mentre baixem cap al punt de sortida, encara amb la falsa esperança de veure’ls, dins meu em vaig dient, -no els has vist però els has sentit, i no estaven tant lluny...-
A les 6:00 pm, creuava de nou la frontera de la RDC. Per pels, ja estaven tancant.

martes, 2 de septiembre de 2014

Madame

La vaig conèixer a l’anterior Fòrum que vàrem organitzar a Sake. Va arribar quan ja érem tots asseguts. El so dels tacons que repicaven sobre el terra la van delatar. La sala va quedar muda. -Caminar recte, sense complexos-. Es va dirigir cap on jo estava i va  enretirar la cadira i amb elegància va acomodar el seu cul enorme. Jo assegut al seu costat no podia deixar de pensar qui podia ser aquella dona.

Els tres dies del Fòrum han passat i he admirat cada intervenció seva, la capacitat d’oratòria, la capacitat d’ordenar les idees. Quan parla tothom escolta. Primer fa el discurs en swahili i seguidament fa la traducció al francès. En una de les pauses m’he apropat a ella perquè volia aclarir una idea que havia plantejat en una de les seves intervencions. Molt amable i somrient m’ha preguntat:- que est-ce qui précedent l’accès à la terre ou l’aménagement du territoire?- (que va primer, l’accés a terra o la planificació del territori?- I jo convençut li he contestat que en el context de la RD Congo, ha de ser la planificació del territori. Ella primer dubta, però immediatament somriu deixant entreveure que comença a veure cap on vull anar. A la fi del Fòrum li he demanat les seves dades. Ha escrit el seu nom i el càrrec: Résponsable en charge du Programe STAREC. No m’ho podia creure, aquesta dona ocupa un dels càrrecs de més responsabilitat per la estabilització de la regió. 

Dos dies després, mentre surto d’un supermercat “Jesu Ni Jibu” (Jesus és la resposta), sento una veu que pronuncia el meu nom, -bonjour David!- Em giro i allà està, la Madame, sempre elegant, que em somriu i que em pregunta com va tot. Li dono la mà i li dic que la trucaré per una entrevista. Ella em respon que quan vulgui, que encantada.

Avui ha estat el gran dia. Esperava tenir l’oportunitat de tornar a veure-la. L’entrevista ha durat una hora i mitja. Mentre parlava no podia deixar d’observar-la. La seva expressivitat, la seva mirada lúcida, la convicció amb la que s’expressa. Idees clares, un discurs sincer, honest. Una dona amb principis. En acabar la reunió ens saludem, m’acompanya a la porta i ens  acomiadem fins el proper Fòrum, que tindrà lloc d’aquí una setmana. Mentre baixo les escales penso, quina gran dona, la bellesa no sempre va per fora.
 Oh, que grossa i maca 
que està avui "Madame"
sembla una balena sortida del mar
quins cabells més ben tintats que duu "Madame
ella tot compren, m'ensenya una dent
riu, riu i tot ho diu

adaptació lliure de la cançó "Madame" de Lluís Llach