 |
| El nord d'Àfrica a vista d'ocell |
Primer contacte amb la realitat
Encara em tremolen les mans mentre escric.
Finalment he decidit aventurar-me i anar a peu fins
Chez Nicholas, un restaurant italià
molt recomanat que es troba a l’Avenue de la Justice, a uns 3,5 km de l'hotel on estic allotjat, León Hôtel . Abans de
sortir de l’habitació he pensat que seria millor deixar el passaport. Surto al
carrer i em dirigeixo cap al Boulevard 30 Juin, l'artèria principal que travessa el centre de la ciutat, connectant el sud de Gombe (districte polític i de negocis de Kinshasa) amb la zona oest de Kintambo i Ngaliema. Aprofito un pas zebra per creuar a l'altra banda.
No se quan deu mancar per arribar al restaurant, la única cosa que se és que
haig de seguir recte.
De sobte, un cotxe s’atura al meu cotat, un cotxe
vermell bastant atrotinat. Un Sr. gros es dirigeix cap a mi. – Où alez-vous monsieur?. Jo que li responc parsimoniosament quan de
sobte em demana la documentació. -En aquest moment em poso en la pell dels
africans que contínuament se senten assetjats per la policia als nostre
països-. Li dic que no la duc a sobre, que he pensat fora millor deixar-la a
l’hotel. Comença una discussió. Jo mantinc la calma mirant d’explicar-me, quan
de sobte em diu que pugi al cotxe.
Pànic!
Li dic que jo aniré a peu fins l’hotel i que ells
em segueixin. Ell molt empipat em diu que pugi immediatament al cotxe. Li
demano que com se que son policies, que la primera cosa que m’han dit en
arribar al país és que no pugi a cap cotxe amb desconeguts. L’home s’emprenya
encara més i m’obliga a pujar. Em fan seure al darrera, enmig de dos homes
també grossos que m’ensenyen les respectives plaques davant la meva
incredulitat. De sobte l’home gros treu una pistola de la guantera. Intento
aguantar la calma i raonar amb ell. I ell, encara emprenyat, em diu que de la
mateixa manera que un negre no es pot passejar pels nostres carrers sense
papers, aquí un blanc tampoc pot fer-ho. Jo li dic que té tota la raó i aquí
comença a disminuir la tensió. El policia del meu costat li diu està
bé, que em deixi anar. Abans, però em fa treure tot el que tinc a la butxaca i
m’agafa la cartera. Li dic que no hi duc res, que només he agafat uns francs
per anar a dinar. Me la torna i em diu que puc marxar i amb un to
amenaçador em recorda que no surti més sense la documentació a sobre.
Alleugerat però tremolós segueixo caminant. Un cop a recer de les mirades miro a dins la cartera i me n’adono que hi
manquen 10.000 F .c.
Podríem dir que he pagat la patenta, 10$ de peatge per aterrar en aquest país. Podria
haver estat molt pitjor, em dic.
 |
| Vista des de l'habitació de Léon Hôtel |
