Himalaya, la comunitá e la raccolta del riso e miglio
Dopo un mese a Delhi e dieci ore di viaggio
verso le montagne, siamo arrivati alla comunitá dove vivremo nel prossimo mese.
L’arrivo alle montagne nel pieno della raccolta, con le donne nei campi e per
strada con i fasci di foraggio in testa, il caldo al sole e freddo all’ombra, i
mille colori dei campi disegnati come tappeti dalle varietá di riso e miglio,
ci ha portato ad altre montagne dalle Ande all’Himalaya, dalle comunitá
quechua alle comunitá kumaoni, dagli Apu a Nanda Devi e la sua dea.
Adesso si che la nostra vita rientra negli
schemi a cui siamo abituati. Vivere in una modestissima casetta di due stanze
con un bagno microscopico e una cucina da cui vedi le cime innevate delle
montagne come un sogno, per poche ore, quando le nuvole si alzano. In mezzo al
bosco e con i campi ai nostri piedi, mille lucine di notte che si accendono
dalle case sparse e le aie con il chile a seccare e i vestiti ad asciugare
sulla pietra dei tetti. Abbiamo scelto di stare in un villaggio Paparsali vicino
alla caotica cittá di Almora, in una sorta di turismo comunitario. Da pochi
giorni siamo qui e la gente del villaggio ha giá mille attenzioni....al mattino
e sera una vecchina ottantenne ci porta il latte appena munto, le donne ci
invitano al chá (il té con latte)...
Pau ha fatto due buonissimi amici e ha un
grande successo con tutti...sembra come un portafortuna, tutti lo toccano per
strada, le ragazzine si vogliono far fotografare con lui, le donne ci sorridono
grazie alla sua presenza, gli uomini ridacchaino all’immagine di David con Pau
a spalle per la cittá, i poliziotti giocano con lui. Le esperienze accumulate
da Pau in pochi giorni sono inimmaginabili per un bimbo della sua etá nella routine
della scuola....ha giá assitito alla nascita di due capretti, sta imparando
poco a poco a condividere con gli altri i suoi preziosi animali, ha iniziato la
osservazione di uccelli.
 |
| Ayush Guest House |
La gente qui é tranquilla, gentile e sorridente.
Le donne sotto i loro lunghi capelli neri e la loro timidezza nascondono una
giá conosciuta forza di donna di montagna, abituata a essere portatrice del
sapere e del lavoro.
P.S.Un messaggio di Pau per tutti gli amici e
famiglia che ci seguono da lontano:
Ancora siamo qui in montagna in viaggio. Ho
due amici, Mashu e Ayush. La nostra nuova casetta é grande. Ha una stanza dove dormiamo tutti
e tre, una terrazza e una cucina piccola. Ho visto due capre, una bianca e una nera con macchie marroni appena nate. Poi c'erano sua madre e suo padre. La nonna dei miei amici ha dato alle caprette latte in un biberon. Torneremo presto.
Baci
Pau
L’ Himalaia, la comunitat i la collita de l’arròs i el mill
Després d’un mes
a Delhi i deu hores de viatge cap al nord, hem arribat a la comunitat on viurem
les properes cinc setmanes. L’arribada a les muntanyes en plena estació de
collita, amb les dones en els camps i arreu traginant feixos de farratge, calor
de dia i fred al capvespre, el paisatge
geomètric dissenyat per una gran diversitat de varietats d’arròs i mill, ens ha
fet viatjar al passat, -dels Andes a l’Himalaia, de les comunitats quechua a
les comunitats Kumaoni, dels Apu a Nanda Devi i la seva devesa.
Ara si que la
nostra vida retorna a una dimensió més nostra. Viure en una modesta caseta, un
“cottage”, de dues habitacions petites amb un bany petit on per fer-nos una
dutxa fem servir una galleda, i una cuina des de la qual es veuen les muntanyes
nevades de l’Himalaia, com un somni i per poques hores, quan els núvols
s’evaporen. Envoltats d’un bosc de pins amb la vall entapissada de camps als
nostres peus, amb l’únic remor dels ocells que voletegen entre els arbres,
centenars de llumetes de nit que il·luminen les cases disperses, i els vestits
estesos sobre les teulades. Hem escollit estar en un poblat a Paparsali, a tres
quilòmetres de la ciutat, d’Almora, en una espècie de turisme comunitari. Fa
tan sòls quatre dies que som aquí i la gent del Poblat ens omple d’atencions…
al matí una velleta ens du la llet recent munyida i les dones ens ofereixen chá
(te amb llet)…
La gent és tranquil·la,
gentil i somrient. Les dones sota la llarga cabellera negra i la seva timidesa
amaguen una ja coneguda força de dona de muntanya, portadora del saber i el
treball. Els camps de millet i arròs s’omplen de colors. Els teixits que
vesteixen les dones delaten el seu cos amagat rere les plantes en plena estació
de sega. Feixos d’arròs i mill s’alcen de terra i son transportats a l’era.
Situat a una cinquantena de metres observo aquest meravellós espectacle en el
qual la dona és la protagonista, del camp a la taula.
El Pau té dos
amiguets i agrada a tothom... com si fos un amulet de la sort. Tothom el vol
tocar, les jovenetes volen fotografiar-se amb ell, les dones ens somriuen
gràcies a la seva presència, els homes fan broma en veure’l als ombros del seu
pare, i els policies juguen a football amb ell. L’experiència que està
absorvint el Pau en tant pocs temps és impensable per a un nen de la seva edat immers
en la rutina de l’escola… per dir que ha vist el naixament de dues cabretes,
està aprenent a compartir amb altres nens els seus animals de joguina, ha
iniciat l’observació d’ocells, ha viatjat en Rickshaw pels carres de Delhi, ha
vist un elefant al carrer i com el trànsit s’aturava per deixar-lo passar, ha vist
vaquest ajegudes enmig dels carrers embotits de gent, ha vist nens despullats
demanant almoïna, ha viatjat en tren i ha vist monos... i tot això i més en tant
sols un mes...
PD. Un missatge
del Pau a la seva família i a tots els seus amiguets que el segeuixen de lluny:
Encara estem aquí
a la muntanya. Tinc dos amics, en Mashu i en Ayush, i la casa on vivim és gran. Té una habitació on
dormim els tres, terrasseta i una petita
cuina. He vist dues cabretes, una blanca amb puntets negres i una marró que
acabaven de nàixerd, després hi havia la mare i el pare de les cabretes. La iaia dels nens li
donava llet amb un bibe. Tornarem aviat.
Petons
Pau
