República Democràtica del Congo (2a part)

Tornem a ser-hi. Ahir vaig aterrar per segon cop al Congo, a la República Democràtica del Congo, antic Zaire. A Kinshasa, capital d'aquest país enorme, el segon més gran d'Àfrica. Aquesta cop no cauré en el parany de l’altra vegada. Una presa fácil, un blanc enmig d’un món de negres passejant solet per una jungla d’asfalt, un Boulevard sense arbres. Doncs així és, he après la lliçó i he decidit no allunyar-me més de cinc metres de la porta de l’hotel, Le Grand Hôtel. Al matí em venen a buscar i al vespre em tornen a l’hotel. Quina paradoxa, el món al revés, al primer món, a casa, estalviant tant com puc i aquí, al tercer, per no dir quart món, un despilfarro de calers. Hotels de luxe i cotxe oficial. Només pensar-ho em poso malalt. L’única cosa que em reconforta és l’objectiu pel qual sóc aquí, continuar la feina que vaig emprendre fa poc més de 10 mesos. És el reconeixement de la feina que vaig fer i l’oportunitat de dur endavant el projecte que vaig escriure. Ce n'est pas mal...

Abans de centra-me en el país vull explicar el que em va passar a Paris. Després de passar la nit al CitizenM Airport hôtel, un hotel plagat de yupis, businessman engominats, connectats tot el sant dia a l’Ipad, parlant a l’aire en veu alta, mirant el món amb indiferència, vaig agafar la navette fins a la Terminale 2 de l’aeroport Internationale Charles de Gaulle, que per cert és una passada. Jo duia el boarding pass i per tant em vaig despreocupar de passar per taquilla. Vaig arribar el primer a la porta d’embarcament i vaig ser l’últim en entrar a l’avió. Us preguntareu perquè… no us ho creureu però en el moment de pujar a l’avió la senyoreta que revisa la tarja d’embarcament em diu que el meu nom no figura entre els passatgers. Què?!!! -Ce n'est pas possible madame… j’ai avec moi le boarding pass…- la senyoreta molt amablement em diu que és veritat però que no estic en la llista i que per tant no puc pujar. Pànic… respiro a fons i li dic que ha d’haver-hi un error. Em deriven a una altra senyoreta, bé, més aviat senyora, molt francesa, seca i seriosa, que al principi sembla que no em fa puto cas. Jo que per dins penso que no pot ser, i per fora vaig dient que no puc perdre aquell avió que m’esperen a Goma, al cul del món, al cor de les tenebres...- Ara si que m’he posat tràgic-. Després de vàries trucades la senyora, ara més amable i somrient em diu que hi ha hagut un error, un error comés per Air France, Oh la la! La grande compagnie, mes enfants de la patrie!, ce n’est pas possible, la France tombe… Agafeu-vos fort. Es veu que al matí va aparèixer un tal Davis Phillipe i va anul·lar el seu vol. Fins aquí tot normal, si no fos que en comptes d’anul·lar el vol del M. en quëstió, van i anul·len el d’un tal David Tarrasón… no comments, sans commentaires. Oh la la, quin/a babau… Sort vaig tenir del comandant de bord que en veure el nivell d’estupidesa del personal em va dir que el vol no s’enlairaria fins que haguessin resolt aquella fotuda de pota gegant. Només per això m’haurien hagut de fer lloc a primera classe, o almenys al costat d’una hostessa de vol i no col·locar-me al costat d’un borratxo negre de dos metres que després d’haver-se fotut tot l’alcohol de l’avió va seguir amb les ampolles de JB que havia comprat al duty free de l'aeroport de Paris. Per acabar-ho d’adobar la meva maleta no va arribar i, després de 24 hores encara l’espero.

Aquí acaba el meu primer relat d’aquest segon episodi en aquest gran país. Continuaré des de Goma, la ciutat de pedra, negra de nit, negra de dia (veure en el mateix bloc, entrada octubre 2013)