Baía dos Tigres

De nou aterrat a Angola. Aquesta vegada, però m’he trobat amb una gran sorpresa. L’equip internacional amb qui treballo havia preparat una sortida de dos dies per anar a fer acampada lliure.

Sortim a les 6:30 de Namibe i ens dirigim cap al Sud, l’objectiu és arribar a la Baía dos Tigres, gairebé el punt més meridional del país, a pocs quilòmetres del riu Cunene que fa de frontera amb el país veí, Namíbia.

El viatge transcorre amb normalitat, el paisatge monòton però ple de matisos ens acompanya fins a Tombwa, la ciutat més al sud del país. Una petita ciutat de pescadors, amb un aire decadent, però amb molt encant.

D’allà ens desviem cap a l’est seguint una senyal que indica el Parque Nacional de Iona. La carretera desapareix engolida per la sorra del desert, però el guia té molt clar on va. Al cap de pocs quilòmetres arribem a l’entrada del Parc on hi ha muntat un petit campament. Dues tendes i una latrina és tot el que hi ha... Els guardes ens diuen que fan torns d’un mes. Jo em pregunto com algú pot estar tant temps en un lloc com aquest, on les hores no deuen passar i els dies, tots iguals, es repeteixen un rere l’altra. Paguem els 1500 Kw/persona que costa l’entrada i seguim endavant. 

Al fons es visualitza una estructura de ferro, En George, el conductor del nostre jeep ens diu que és un vaixell pesquer que va quedar embarrancat. Ens diu que es deia “El Vanesa”, però el temps també ha acabat esborrant el seu nom. No tenim temps d’aturar-nos perquè la Baía queda encara lluny i hem d’arribar abans que la marea pugi i tanqui el pas. A partir d’aquest punt seguim la línia de platja, el poc espai que queda entre les dunes cada cop més altes i la mar. Un corredor d’escuma blanca que vaivé cada cop amb més força. Si puja més la marea quedarem atrapats, engolits per les aigües. 

Finalment arribem a la Baía dos Tigres. El seu nom es deu, ens diu en Ned, el guia que hem contractat, al dibuix de les dunes que, segons la llum i el moviment de la sorra pel vent, sembla la pell d’un tigre. 

El paratge és impressionant, misteriós. Una cadena de dunes gegants cauen abruptament al mar. L’aigua blava, contrasta amb el color blanc de la sorra del desert. El silenci més absolut, un silenci estrany. Aquesta zona d’Angola és inhòspita, i poc (o gens) visitada. Bandades de cormorans, gavines, garses reials. Un grup de martinets reposa damunt una duna. Un pelicà neda parsimoniosament sobre les aigües tranquil·les. Una foca ens ve a saludar. 

En una de les dunes, dos xacals s’aturen en veure’ns passar, caminen unes passes i s’aturen mirant cap on estem nosaltres. Giren cua i es van perdent rera les dunes. –Quina emoció!.- -Pau aquesta imatge te la regalo.-

Arribem a la zona d’acampada, a recer del vent. En Ned ha trobat un lloc on muntar el campament. Només pensar que farem nit aquí, la joia m’envaeix per dins. Plantem les tendes, i ens dirigim cap on està ancorada la barca que ens ha de dur a l’Illa. La Baía dos Tigres amaga un tresor, una ciutat abandonada que va ser construïda per pescadors portuguesos provinents d’Algarve a finals del segle XIX. 

Avui dia, és com un escenari de film, una ciutat fantasma, abandonada completament des de fa dècades, que conserva encara les velles construccions, que han resistit el pas del temps. La capella de Sao Martinho, amb una gran creu a l’entrada, l’escola que conserva encara una pissarra en una de les parets, l’hospital, la casa del governador. Tot té un aire fantasmagòric, misteriós.

El retorn en barca es fa llarga, mitja hora més que a l'anada a causa de les onades que obliguen al patró a surfejar -les. Arribem xops, glaçats.

Ja és el cap vespre, i encenem una foguera per escalfar-nos. Les nits al desert són fredes i la humitat és cala a dins el cos. Al voltant del foc, mengem, bevem i fumem. De bon matí, veure com el sol avança i observar el canvi de llum que projecta sobre les dunes és hipnòtic. El desert, dins la seva monotonía, està en constant canvi. Deixes de mirar cap un indret per uns minuts i alguna cosa ha canviat, la càmera fixe, disparant a intèrvals copsa aquests matisos.

Li pregunto a en Ned com fa a conduir per sobre les dunes sense quedar ensorratd. Em mira i em diu: - veus aquella d'una, la més alta, doncs ara hi anirem i veuràs com s'extén un mar de dunes fins l'horitzó- En un tres i no res, zigzaguejant i segur d'ell mateix, arribem a la part més alta. Des d'allà hi ha una vista impressionant. Cap al Sud, seguint la línia de costa s'arriba al riu Cunene, que traça la frontera amb Namíbia. Cap a l'est, les dunes s'extenen 70km fins arribar al riu Curoca. Allà acaba el desert i comença la muntanya. En Ned em comenta que les acàcies centenàries han anat morint a mesura que el desert avança, i que ara els marges del riu estan plens d'esquelets d'arbres, natura morta.

Desmuntem les tendes perquè la marea comença a pujar i aviat el pas quedarà de nou barrat per l'escuma blanca que besa l'arena del desert.