Del nord a la costa negra viatjant en un Land Cruiser blau, vell com la revolució …

Dal Nord alla Costa negra viaggiando in un Land Cruiser blu, vecchio come la rivoluzione …



El pájaro azul inicia el viatge que ens durà d’Estelí a Kukra Hill, de les muntanyes del centre nord de Nicaragua a la Laguna de Perlas. Les dues primeres hores transcorren al llarg de la Panamericana, la columna vertebral viaria que travessa el país de nord a sud. El paisatge canvia amb l’orografia, deixem enrere les muntanyes d’Estelí per endinsar-nos dins la gran vall de Sebaco. Els arrossars prenen el protagonisme, centenars de garses sobrevolen els aiguamolls artificials que ocupen kilòmetres i kilòmetres. Després de dues hores arribem a San Benito, d'on surt la carretera que ens durà al Rama. La primera imatge que ens copsa, son els assentaments de sense terra que esperen obtenir un lot de terra per poder instal·lar la seva humil llar. Aquesta imatge l’havíem vist al Brasil, on famílies senceres estan a l’aguait per ocupar terres abandonades que per llei no compleixen la funció social. A Nicaragua, el problema de tinença de la terra va en augment. La reconcentració de terres per part d’empresaris estrangers i nous rics nicaragüencs que des ’90 han anat incrementant els seu poder i el control de capital i recursos, ha forçat als ex-membres de les cooperatives dels anys ’80, que es van dissoldre amb la crisi econòmica i les politiques liberals, i a ex-combatents a ocupar terres marginals. Les darreres dades del PNUD indiquen un retrocés en les estadístiques amb un augment cada cop major de desigualtat econòmica i social i al mateix temps un increment en les problemàtiques ambientals i la vulnerabilitat dels sistemes naturals. Deixem enrere aquesta visió reveladora i seguim endavant travessant els departaments de Boaco y Chontales, terres de vaques i vaquers. En aquests departaments, el paisatge segueix mostrant la cicatriu del “machete”, l’empremta que deixa l’avançament de la frontera agrícola, el preu d’un bistec de vedella...
Després de més de 8 hores de viatge arribem al Rama, ciutat fluvial, únic node que uneix les dues costes, les dues Nicaragua que des de sempre han estat dividides. Del seu port surten diàriament les càrregues de fusta i oli de palma cap al Pacífic i les pangas que transporten als colons i treballadors mestissos cap a la costa Atlàntica, a Blufields, la capital de la RASS (Región Autónoma Atlántico Sur). La ciutat va ser totalment destruïda l’any 1988 per l’huracà Joan, i ha estat reconstruïda sense cap gràcia. Es presenta hostil, bruta i fosca, no mereix una pausa però ens veiem obligats a fer nit a l’hostal Johana.

Il pájaro azul inizia il viaggio che ci porterà da Estelì a Kukra Hill, dalle montagne del centro nord alla Laguna de Perlas. Le prime due ore trascorrono lungo la Panamericana, la colonna vertebrale viaria che attraversa il paese da ord a sud. Il paesaggio cambia con l’orografia, lasciando alle spalle le montagne per entrare nella grande valle di Sebaco. Le risaie prendono i protagonismo, centinaia di sorvolano gli stagni artificali che occupano chilometri e chilometri. Dopo due ore arriviamo a San Benito, da dove inizia la strada verso l’altra Nicaragua. La prima immagine che affonda il suo coltello sono gli insediamenti dei senza che aspettano per poter un giorno ottenere un pezzetto di terra dove installare un letto e il fuoco. Questa immagine, così familiare in Brasile e Perù, dove famiglie intere vivono sotto un sacco di plastica nero attenti al momento in cui occupare le terre abbandonate che non compiono la funzione sociale, é nuova per noi in Nicaragua. Qui il problema sappiamo che é in aumento. La riconcentrazione delle terre da parte di impresari stranieri e nuovi ricchi nicaraguensi che dagli anni ’90 hanno accresciuto il loro potere e controllo sul capitale e le risorse, ha obbligato a ex combattenti e a ex membri delle cooperative degli anni ’80, sciolte con la crisi economica e le politiche neoliberali, a occupare terre marginali per essere ancor più marginalizzati. Gli ultimi dati del PNUD indicano un retrocesso delle statistiche con un aumento della disuguaglianza economica e sociale e allo steso tempo un aumento nelle problematiche ambientali e nella vulnerabilità dei sistemi naturali.
Lasciamo dietro di noi questa visione e i nostri pensieri per attraversare i dipartimenti di Boaco e Chontales, terre di vacche, rodei e cow boy. Qui il paesaggio ci mostra le cicatrici del “machete”, l’impronta che lascia l’avanzare inesorabile della frontiera agricola, il prezzo di una bistecca di vitellone....
Dopo 8 ore di viaggio arriviamo al Rama, città di fiume, nodo unico che unisce le due coste, le due Nicarague che da sempre sono state divise. Dal suo porto escono ogni giorno i carichi di legname e olio di palma verso il Pacifico e le “pangas” che trasportano i coloni e i lavoratori mestizos verso la costa Atlantica, a Blufield, la capitale della Regione Autonoma Atlantico Sud. La città è stata totalmente distrutta nell’88 dall’uragano Joan ed é stata ricostruita senza nessuna grazia. Si presenta ai nostri occhi ostile, brutta e oscura. Non merita una pausa però ci vediamo obbligati a fermarci una notte all’hotel Joana, hotel di passanti frettolosi.