“Del Rama a la Perla del Carib”...

“Dal Rama alla Perla del Caribe”...

L’anterior president de la República, Enrique Bolaños va inaugurar la carretera Rama- Kukra Hill al mes de setembre de 2006, finançada pel govern japonès, com revelen les plaques que van apareixent al llarg del recorregut.

L'anteriore presidente della Repubblica, Enrique Bolaños, ha inaugurato la strada Rama- Kukra Hill nel settembre 2006, finanziata dal governo giapponese, come dimostrano i cartelli che appaiono lungo il cammino.

En aquest tram de viatge descobrim que no existeix una frontera agrícola per que no hi ha frontera. On esperàvem trobar una transició cap a la selva únicament trobem pastures sense vaques que deixen pas en els darrers 50 quilòmetres a les plantacions de palma. El paisatge que hauria hagut de ser -una diversitat de colors, olors, d'animals i plantes, sons, rumors i remors, moviments, humitat, ombra i llums que es difracten en milers de jocs, està transformat en una monòtona i immòbil visió que es perd en un mar de palmes. Aquesta desolació es reflecteix en l’ànima i les cares cremades dels treballadors temporers que deixen la pell en les explotacions d’oli de palma.

In questo tratto del cammino scopriamo che non esiste una frontiera agricola perché non c’è frontiera. Dove speravamo di trovare una transizione verso la selva unicamente troviamo pascoli senza vacche che sono sostituiti poco a poco dalle piantagioni di olio di palma di cocco. Il paesaggio che avrebbe dovuto essere una diversità di colori, olori, animali e piante, suoni, rumori e versi, movimenti, umidità, ombra e luce che si rifrange in mille giochi, è stato trasformato in una monotona e immobile visione che si perde all’infinito in un mare di palme. Questa desolazione si riflette nell’anima e nei visi bruciati dal sole dei lavoratori temporali che lasciano la pelle nelle piantagioni di palma.

Afortunadament els nostres ulls comencen a gaudir d’un nou paisatge a mesura que ens anem apropant a la Laguna de Perlas. Una zona d’aiguamolls que comença en les pastures innundables d’herbàcies, palmes, tapissos microbians, incrustacions de sals, dròsseres, passant per les jonqueres amb nenúfars, els manglars fins entrar a la llacuna. Un ecosistema on els biòlegs i botànics del grup ens perdem durant una bona estona.

Fortunatamente i nostri occhi attoniti cominciano a poter godere di un nuovo paesaggio mano a mano che ci avviciniamo alla Laguna de Perlas. Una zona di paludi ci accoglie, ed iniziano i pascoli inondabili, le palme, i tappeti microbici, le incrostazioni di sale e drosera, per trasformarsi in giunchi, ninfe d’acqua e mangrovie ed entrare, infine, nella laguna. Un ecosistema dove i biologi e botanici del gruppo si perdono per un po’….

Quan arribem les primeres sensacions ens deixen bocabadats: el sol caribeny ens encega, les cases de fusta i palla, algunes alçades sobre quatre potes, formiguegen de nens negres, els colors esbalaeixen, la musica ens droga, l’olor de mar i peix ens embriaga (pel que fa la part nikita u afiliats fa mesos que no tastem un filet que no sigui findus). Darrer diumenge del any i ultima missa a la església morava (la més difosa en ser la primera a guanyar la zona gracies als predicadors holandesos que van a inici del segle XIX, després que els jesuïtes catalans, primer a tocar terres caribenyes-jamaicanes nicaragüenques, perdessin la partida...) plena de bellesa negra i mulates que dansen al ritme del reggae, mentre que sona a les cases, al port, als carrers, memòria d’un passat llunyà. La musica es el reflexa de l’alegria, de la unió-desunió i del caràcter cadenciat i pausat de la gent de la costa, fusió de diverses ètnies indígenes originàries (Sumu-chontales i rama) amb els esclaus negres introduits pels anglesos provinents de Jamaica i de les altres colònies afro-caribenyes, per formar les poblacions creoles, garifones, miskitos... La especialitat del país: saber passar de la guerra a la convivència... tornem a posar a prova la famosa gentilesa nica i els prejudicis que ens perseguien els deixem als nikitas que ens acompanyen per deixar-nos transportar dels instants, hello man, hey man, “reggeando i callypsando” amb ells.

Quando arriviamo le prime sensazioni ci lasciano attoniti: il sole caribeño ci acceca, le case di legno colorato e paglia, a volte rialzate su quattro zampe, brulicano di bambini neri, i colori ci abbagliano, l’odore di mare e pesce ci attrae. Ultima domenica dell’anno e ultima messa nella chiesa morava (la piú diffusa perché la prima a impiantarsi ad opera dei predicatori olandesi arrivati all’inizio dell’ottocento), piena di bellezze nere e mulatte che danzano con le anche al ritmo del reggae, mentre questo risuona nelle case, nel porto, nella strada, memoria di origini lontane. La musica é il riflesso dell’allegria, dell’unione-disunione e del carattere cadenzato e pausato della gente della costa, fusione di diverse razze indigene originarie (Sumu-chontales y rama) con gli schiavi negri introdotti dagli inglesi dalla Giamaica e dalle altre colonie afro-caribeñas, per formare le popolazioni creoles, garifonas, miskitos....
La specialità del paese... sapere passare dalla guerra alla convivenza....ancora una volta mettiamo a prova la famosa gentilezza nica e i pregiudizi che ci accompagnavano li lasciamo ai nikitas che stanno con noi per lasciarci trasportare dai momenti, dagli hello man, hey man, “reggeando e callypsando” con loro.