Aquestes darreres setmanes hem acompanyat a la Federica a les comunitats on està duent a terme el treball de camp. Al principi pensàvem que seria un problema pel Pau ja que t'has d'armar de paciència i adaptar-te als contants canvis d'horaris, als eterns temps d'espera, acomodar-te als horaris del camp.
Pel Pau això no ha estat cap problema ja que desseguida ha trobat companys amb qui jugar. Una imatge simpàtica ha estat quan el Pau ha tret els seus animals de la bossa i els ha compartit amb els nens del poblat tot dient el nom de l'animal en català mentre ells el repetien emocionats i sorpresos... - això és un facoquer, i això un conill, i... aquest es diu mandril...-
Tot això passava mentre la Federica amb la seva assistent, la Pooja, estaven enfeinades entrevistant un grup de dones.
Som a la fi de l'estació de sega i ja preparen els camps per la sembra. La imatge més habitual és el de fileres de dones traginant al damunt del cap feixos de farratge cap a les seves cases i cistelles reblertes de fems cap als camps. Un treball molt dur a càrrec de les dones, de totes les edats.
Les tasques agrícoles relacionades amb la sembra son patrimoni de les dones, garants d'un coneixement preciós sobre el propi patrimoni genètic: les varietats d'arròs, mill, i tants altres conreus que han anat conservant generació rera generació.
La comunitat vista pel Pau
 |
| Casa amb la palla al sostre i els fems de vaca al costat de la porta |
 |
| Ensenyant els meus animals als nens del poblat |
 |
| Dona amb cistell de caca de vaca al cap |
 |
| La mama parlant amb les dones |
 |
| El papa amb la càmera de fotos a la mà i la seva bossa a l'esquena |
3 comentarios:
David, les fotos son espectaculars. Sembla que el Pau s´ho està passant la mar de bé. Quina experiencia, no!? I la Fede en la seva salsa rodejada, fa temps dels indis sudamericans,ara dels indis indis. Petons pels tres aventurers. Una abraçada i fins aviat.
Gràcies Al... aviat podrem compartir aquesta experiència acompanyats d'un bon àpat i vi, molt vi... ens falteu molt!!!!
Como diría Javier Ruibal del mismísimo Picasso:
"Este niño, que es un caso,
apunta buenas maneras,
pero cuando pinta un vaso,
el agua la pone fuera."
El tío es un magnífico observador y tiene muy bien medido el mundo (las proporciones del primer animal y del último humano son casi anatómicas. Si lo comparo con un Miró (cosa fácil de hacer, sobretodo por el segundo dibujo), llego a la conclusión de que la evolución de la pintura en el último siglo ha ido a menudo persiguiendo el retorno a la libertad que te da la infancia.
A mí es que este niño me encanta, ya lo sabéis.
Publicar un comentario