Goma, ciutat de pedra

La chikudu és la bicicleta local, made in Goma, símbol de la ciutat. Em comenta en Gillian, que en temps passats, quan encara no havia arribat el motor, un home no podia casar-se si no tenia un chikudu, o terra. Els primers homes en posseïr-ne un van esdevenir rics ja que a l'època era l'únic mitjà de transport. Ara el continuen utilitzant per transportar però els propietaris no podran ni donar el chikudu com a dot ni esdevenir rics.

Avui, després d'una setmana a Goma, de casa a l'oficina i de l'oficina a casa, sempre el mateix recorregut conduint un 4x4 blanc, directe, sense atura-me, he decidit anar a donar un tomb. En Gillian m'hi  ha acompanyat. La ciutat s'extén des del peu del volcà Nyarongo pel nord fins al llac Kivu. L'última erupció del volcà va ser l'any 2002. La lava va sortir de terra i es va formar un riu que va arrassar tot el que se li va posar pel davant. Només va quedar en peus el mur central de l'antiga catedral. Se suposa que gràcies a la seva forma triangular va aguantar l'embestida. Anem pujant direcció del volcà, resseguint el camí que va traçar la lava. A banda i banda cases de fusta construïdes a sobre de la roca volcànica. Un paisatge llunàtic. Encara es poden veure blocs de lava solidificada, testimonis de la catàstrofe.

Negre

Negra nit, negre dia.

Sota els peus nus, el sòl negre.

Els murs de les cases negres com el carbó.

Vius inmers en la incertesa del demà,

la incertesa de tornar a veure

com el cel blau es torna vermell,

com la teva casa es fon com l'or.

El teu únic tresor confós entre les runes del que va ser la teva ciutat.

 
Mentres observo aquest paisatge dantesc, penso que aquest poble ha patit de tot, guerres i catàstrofes naturals. Només els falta que els caigui al damunt un meteorit. Li comento al Guillian que es com si la tragèdia formés part de les seves vides, després de la destrucció tornen a comencar, tornen a alçar la casa i al mateix lloc, sense pensar que el Nyarongo podria revifar amb la mateixa força. El nens, s'apropen al cotxe cridant somrients: muzungu fes-nos una foto! En Guillian em respon que és Déu qui els dona la força per seguir endavant.

Seguim viatjant enmig d'aquest escenari desolador, pero al carrer la vida segueix. Un grup de nens que sembla facin cua esperant el seu torn, estan mirant la TV. Aquesta caseta de fusta deu ser l'únic punt de llum del barri jiwe (pedra en swahili).

Després d'aquest viatge, perquè no es pot dir d'altra manera, m'he sentit estrany, he pensat que mai no havia vist res igual, m'he preguntat com pot conviure un milió de persones en una ciutat com aquesta, on la gent no pot imaginar el que es disposar d'uns serveis bàsics: aigua? la van a buscar al llac i la porten dos quilòmetres amunt per un pedregar empenyent el chikudu;  llum? la del sol, quan es de dia i quan el cel no es torna vermell  de foc; clavagueram? què és això?; i, per cuinar, utilitzen carbó, que d'això no en falta, perquè els boscos que envoltaven la ciutat se'ls van endur el Nyarongo i els rwandesos.

En arribar al carrer principal que travessa Goma d'oest a est, l'únic carrer asfaltat, veig un rètol que em crida l'atenció, un anunci de cremes infantils on hi apareix una mare amb el seu nadó sota el titol: Introduction d'Afrique baby care...