El despertador
sona a les 4:45 am. Avui viatjo cap a Bukavu, capital provincial de Sud Kivu,
antiga ciutat colonial situada al sud del llac que dona el nom a la província.
El viatge el faré amb un avió de les forces de la ONU que surt des de la base que
la MONUSCO, missió de les NU amb el mandat de la estabilització del Congo (United
Nations Organization Stabilization Mission in the Democratic Republic of the
Congo NGO Non-governmental Organization), té a Kinshasa. A l’aeroport hi veig
de tot, des de consultors com jo, representants de les agències governamentals,
cascos blaus provinents de diferents nacionalitats, etc. La sensació és
estranya per a mi, em trobo immers en una dimensió nova, desconeguda, aliena a
les anteriors experiències viscudes. Mentre estic fent cua per pagar les
taxes em pregunto si no seria millor viatjar en un vol regular, ja que enmig de
tanta protecció em sento vulnerable ja que som un blanc perfecte, un avió
carregat de representants de les NU, objectiu de les forces
desestabilitzadores que hi ha al país. És en aquest moment que em demano qui em
manava emprendre aquesta aventura africana. Poca llibertat de moviment ja que no
pots saltar les normes específiques de seguretat del Departament de seguretat de les ONU (UN-DSS) per la RDC, com per exemple sortir de
l’àrea de protecció designada, o agafar un vehicle no oficial, o passejar-te
després del toc de queda (després de les 20:00 no pots sortir de casa).
Finalment l’avió s’enlaira,
em relaxo, agafo un informe i em poso a treballar. De tant en tant miro per la
finestra. Només hi veig un mar de núvols ja que som en plena estació de pluges
i el cel està completament cobert. Pel comportament de la gent intueixo que tots
els passatgers han fet aquest viatge més d’una vegada. Després de dues hores i
mitja el pilot anuncia el descens. La primera imatge que veig és el llac Kivu,
i al fons les muntanyes de Rwanda. El paisatge ofereix un mosaic de petites
plantacions de mandioca, blat de moro, bananers, etc., rodejades per grans
extensions de pastures o explotacions agroindustrials, un nou procés a escala
global d’acaparament de terres, en aquest cas per part “d’homes forts” locals
amb el vist-i-plau del govern provincial. Un sistema de tinença de la terra
corromput en favor de pocs homes poderosos, polítics, militars, etc. L’avió
aterra a l’aeroport de la MONUSCO. Des de la finestra veig tancs de combat,
jeeps dels cascos blaus, una base de les unitats de pau de Paraguai, torres de
guaita al llarg de la pista d’aterratge. El congoloseos a l’altra banda del
filat no s’immuten, ja estan acostumats a aquest moviment blanc d'homes amb corbata.
A la sortida m’espera
en Geromme, un xofer autòcton de la FAO-Bukavu. Pujo al jeep blanc i emprenem
el camí cap a la ciutat. Podríem dir que aquesta ha estat la meva primera
impressió de l’Àfrica negra, l’Àfrica rural, l’Àfrica que tantes vegades em
vist en pel·lícules o que hem imaginat escoltant un disc o llegint un llibre.
La carretera de terra recorre una trentena de quilòmetres fins arribar a la
ciutat. A banda i banda camps de conreu, homes, dones i nens treballen
manualment la terra. No hi ha cap sistema de tracció, llauren amb l’aixada sota
el sol punyent de mig dia. En els camps destaquen els colors dels vestits de
les dones.
A
mesura que avancem me n’adono del grau de degradació dels sòls, fruit de la
deforestació de zones de gran pendent. Superada una collada visualitzo al fons
de vall el llac Kivu. El cotxe redueix velocitat i comença el descens per una
pendent pronunciada que porta fins al llac. Al fons la ciutat de Bukavu, pel
camí gent, molta gent, mercats locals, les dones que venen fruita, jeeps blancs que van i
venen, i de tant en tant un control de l’exèrcit. Al llac, veig amarrades les
barquetes dels pescadors artesanals. Finalment hem arribat a Bukavu, localitazada a la vora sud-occidental extrema del llac Kivu, a l'oest de Cyangugu a Rwanda, i separada d'ella per la desembocadura del riu Ruzizi. Aquesta ciutat, m’acollirà els propers dos dies (2-3 d'ctubre), on hi tindrà lloc un taller per tractar la
qüestió de la terra al Sud del Kivu, al qual he estat convidat a participar.
Aquest petit relat ha
estat per il·lustrar el meu dia a dia des que he aterrat en aquest país per
mostrar un món surrealista, dues realitats que conviuen en un territori que ha
patit i continua patint els estralls d’un conflicte latent, un conflicte que no
acaba i que només té un perdedor, els camperols i camperoles d’aquest país, un
país amb una reserva de terra de 234.000.000 ha i una inestimable font de
recursos naturals (més de 100.000.000 ha de bosc tropical, el 45% encara
bosc primari).
A partir d’ara explicaré
només anècdotes, breus relats sobre situacions viscudes, o sobre impressions.
Asante Sana, moltes gràcies per seguir-me
No hay comentarios:
Publicar un comentario